La pietat, de prop

Avui, que fa quinze anys va morir Artur Bladé (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), recordo una de les seves frases –una de tantes– que m'impactà fortament: “Vist de prop, tothom fa pietat”. En quatre paraules dibuixa tot un tractat filosòfic i és que això, la síntesi per desenvolupar àmplies tesis i antítesis, és el que fan els que ja són clàssics en vida.

Deu ser que quan arriba el temps de Nadal, amb la seva essència nua, sembla com si ens sobressin tots els additius tecnològics i les justificacions psicològiques, i el despullament del paisatge ens demanés, en conseqüència, un despullament interior, aquell que ens mostra la veritat del que som i aquell que ens fa veure en els altres la veritat del que són, no gaire diferent l'una de les altres, perquè el substrat és comú. La gent ens mira amb una dolcesa gairebé infinita, i nosaltres procurem correspondre amb semblant tendresa. Es crea, en el dolor i l'esperança, la veritable comunicació, directa, sense intermediaris facilitadors, és a dir, manifestem una compassió mútua (en el sentit de “patir” uns pels altres) i el sentiment de “pietat” (en el sentit d'algú o d'alguna cosa superior que ens supera) apareix immediatament.

A partir d'aquí poden fer-se totes les consideracions que es vulguin. I és que el verb “considerar” (si vaig errat, el meu il·lustre veí de pàgina ja m'ho rectificarà) tinc entès que, etimològicament, ve a significar el fet de posar en ordre les estrelles, el món sideral. En aquest món ens podem perdre i ens perdem, certament, però en el món d'aquí baix els gestos, les paraules, els silencis i les mirades, tot i que sovint també fan perdre, aporten una quantitat i una qualitat d'informació del que un és que difícilment podem restar-hi insensibles.

De sobte, dintre d'aquesta atmosfera de proximitat i de redescoberta del fons primari, primitiu i primerenc del que som com a espècie, apareix aquest sentiment humà, innat, de la fragilitat del cos i de l'esperit, que molts milhomes, al llarg de la història, han volgut amagar (sense aconseguir-ho) per por de ser considerats dèbils.

Aquesta por de ser tinguts per dèbils és el que ha portat a les pitjors matances de la mateixa història, el sofriment de la qual Bladé va veure reflectit en milers de rostres, començant pel d'ell mateix. Estic segur que les conseqüències d'aquesta maldat de la imposició per la força és el que va fer dir-li, en l'enyorament del seu exili mexicà fa cinquanta anys, que “vist de prop, tothom fa pietat”.

¿És aplicable aquest sentiment al món d'ara, tan satisfet de si mateix, tan complagut en tants artefactes que ens separen i que impedeixen una mirada despullada d'intermediaris tecnològics? Sort que –cada any– hi ha els desembres per fer-nos-la present.