‘C'est une follie'

Agradarà, és clar, als fans d'Albert Pla i Antònia Font, però és possible, també, que manllevi unes quantes rialles als de La Trinca i, fins i tot, als de Joan Capri. Aquesta és, suposadament, la pel·lícula dels fets: Pla i Joan Miquel Oliver, disposats a reconciliar-se amb el “petit format”, programen tres concerts a l'Olimpia [sic] de París. Les entrades s'esgoten “en un tres i no res” i actuen “només” durant quinze dies, l'últim dels quals per a un públic format íntegrament pels clients d'una popular agència de viatges mallorquina que organitza una excursió amb dret, a més de l'entrada del concert, a un sopar d'arròs brut i porcella, una visita guiada a la Torre Eiffel i un tiquet –opcional, això sí– a Eurodisney.

Aquest recital imaginat que Pla i Oliver van oferir al temple de la chanson és el que amaga, doncs, un disc en el qual els dos músics s'intercanvien repertori i en què no hi falta, cantant La rambla, un altre músic ben dotat per experiments com aquest: Quimi Portet. “Quan ens varen proposar editar un disc d'aquesta producció, que desconeixem per complet i que, després d'escoltar, ens va semblar una al·lucinació musical gloriosa, va ser impossible dir que no”, apunten els responsables discogràfics de l'edició.

Des de la frase amb la qual Pla dóna la benvinguda a l'auditoire (“Bon jour Paris, nosaltres tampoc som d'eixe món!”) fins a les imitacions, ja al final, de Llach, Bonet i Raimon, el disc –amb cançons d'un i altre com L'home que ens roba les nòvies, Marcianet de Mart, Sequia, Final feliç i Juerga catalana– és un deliri ininterromput. El llibret que inclou l'artefacte –amb una portada del Paris Match i el text d'un antropòleg capficat a demostrar l'existència d'Astèrix i Obèlix–, també. Quin parell...