El Creador ensenya el cul

Repetint visita a la Capella Sixtina del Vaticà per admirar a fons la meravellosa obra de Miquel Àngel, es descobreixen nous aspectes. Els detalls són inesgotables, i si hom pretén veure-ho tot de cop, els ulls s'emborratxen de figures, escenes i al·legories, prodigades per la fèrtil imaginació de l'artista. És pràctic tenir a mà un resum escrit explicatiu de l'obra i un planell situant els episodis bíblics en el pictòric jeroglífic.

Dels frescs de la volta del sostre de la capella, dedicats a la Creació, un enigma m'ha quedat sense resposta. El Creador protagonitza l'inici del Gènesi, assenyalant amb la mà la creació de cada dia, donant èmfasi a la de l'home. Sols en un fresc hi ha dues imatges del Creador: la del tercer dia en què creà plantes i arbres, juntament amb la del quart, en què creà el Sol i altres estrelles de l'Univers. El fet genera preguntes. Una és: “Per què l'artista dedicà una obra o més a cada dia de la setmana de la Creació i el tercer i quart dies els representà junts?”. I una altra: “Per què la figura del Creador domina l'escena en el moment que crea el Sol i una figura del mateix, menys important, resta d'esquena a l'espectador en crear arbres i plantes, bo i ensenyant el cul?”.

Miguel Àngel tenia mal caràcter i són sabuts els problemes que promovia la seva obra. Dedicà burles pictòriques als qui li posaven entrebancs, i segur que el Creador amb el cul a la fresca té significat. La història, però, no ho contempla. Quan el Vaticà, el 1559, censurà l'obra i tapà els genitals de les figures, el cul del Creador es va salvar. La restauració de 1980/1994 retornà als frescs el color i figura originals, incloent-hi els atributs.

Ara a Catalunya, la justícia obre cortines –no pas totes– que tapaven les imatges de catalans sense escrúpols i surten a lluir culs impensats. “Qui ho havia de dir?”, se sent. A Màlaga, importants culs municipals i artístics han pujat a la palestra. També a València i a Mallorca hi ha una llarga llista d'ajuntaments culans. El fet ha sorprès, però no massa. La delinqüència que atempta contra la integritat física de les persones impressiona molt, però la del diner –furt, malversació, estafa, prevaricació, desfalc, frau, etc.– repugna però, a la vegada, produeix en molts una inconfessable enveja. Si s'obria una galeria Catalatina, amb un Judici Final de personatges rellevants de la nostra història contemporània, hom identificaria els delinqüents dineraris prou bé: ensenyarien el cul. Ningú m'ho aclareix: “Per què Miquel Àngel pintà el Creador com un d'ells agafat in fraganti? És que construí el Paradís Terrenal sense llicència d'obres i no el donà d'alta? Tenia àngels i arcàngels immigrants de paradisos de segona, no declarats? O bé pagava l'orquestra de serafins amb negre? La poma va ser l'excusa per desnonar Adam i Eva del Paradís per exhibicionisme?”. Senyor! Senyor! Vós també? Quines coses hem de veure!