‘Bruc' ‘vs.' ‘Caracremada'

Una pel·lícula catalana basada en un personatge històric, que narra la persecució a què és sotmès el seu protagonista entre muntanyes feréstegues... De què estem parlant? De Bruc o de Caracremada?

Doncs de les dues. La feliç coincidència a la cartellera d'aquestes pel·lícules il·lustra, a la manera d'inesperat programa doble, com es pot narrar pràcticament la mateixa història des de perspectives no només diferents sinó antagòniques. I, en una brillant metàfora involuntària, com el cinema català ha anat buscant vies complementàries per treure partit de la seva indústria.

D'una banda, Bruc forma part del reduït grup de pel·lícules –amb Pa negre i Herois– que aquest any han decidit jugar fort i anar a buscar com més espectadors millor sense renunciar al català com a idioma original. Plantejada com a seqüela d'una pel·lícula que no s'ha fet –especula sobre els hipotètics fets que hauria viscut el llegendari timbaler després de la derrota napoleònica–, Bruc evidencia la formació d'un director –Daniel Benmayor– que s'ha educat en el gust per les superproduccions de Hollywood, i que probablement aspira a dirigir-ne una algun dia. Per contra, Caracremada representa tot aquest cinema català –ben rebut en festivals internacionals– que fa de la necessitat virtut, que assumeix la seva manca de mitjans per l'èpica i opta per descriure exactament allò que Bruc amaga: la rutina, el tedi, els temps morts. Si Benmayor cita Ridley Scott i Sylvester Stallone, Lluís Galter cita Robert Bresson.

Per completar la jugada conceptual, ara caldria que Benmayor portés al cinema la història de Caracremada i Galter fes la seva lectura del timbaler del Bruc...