Mirador
‘2010', el disc del 2011
Diuen que avui comença el 2011, però el 2010 no s'ha acabat. I no només perquè molta gent seguirà recordant inútilment els maldecaps que hauran patit l'últim any per culpa de la crisi, sinó perquè és el títol d'una obra mestra de la música catalana que es consagrarà aquest any: 2010, primer àlbum de Pau Vallvé, l'artista abans conegut amb el sobrenom d'Estanislau Verdet.
Falten qualificatius per descriure la bellesa que transmet. Si el defineixo com a cantautor elèctric, pop alternatiu amb estrella o electrofolk per pensar, no crec que proporcioni una idea clara. Si dic que hi sento els ambients imprevisibles de la Björk, la melangia de Yann Tiersen o la bogeria equilibrada del millor Adrià Puntí, ho embolico més. Si escric que són cançons enregistrades a l'estiu però que sonen a hivern, que escalfen el fred i que reconforten l'ànima, tampoc hi ajudo massa.
Pau Vallvé fuig dels tòpics, trenca estructures, prescindeix de melodies fàcils, els ritmes volen... Només un músic amb fusta de geni podria composar, interpretar i produir tot sol aquest 2010. Ho ha fet als seus estudis Miau –un laboratori d'invencions de savi boig, d'on va sortir el reconegut Linòleum, de Maria Coma–, tocant 24 instruments diferents, inclosos carillons amb arquet, ukelele, theremin i trompetes.
No hi faltarà qui enyori les ironies del cantautor freak que es feia anomenar Estanislau Verdet. Per si de cas, el mateix Pau Vallvé assassina la seva antiga personalitat a R.I.P., una versió en clau fúnebre de Yamshes en escabeix, que cantava com a Verdet. Ara ja no fa riure, però colpeix l'ànima. Any nou, vida nova.