Epifania flamenca

Com si es tractés d'una bestreta abans de l'arribada dels Reis d'Orient, els responsables del festival De Cajón van decidir avançar la data inaugural per tal d'acollir una producció específica de Niña Pastori absolutament condicionada a les dates nadalenques. La jugada els va sortir rodona, com es va veure reflectit en un Palau ple fins a l'orgue. Però no tan sols pel motiu crematístic de la bona taquilla, sinó també per la possibilitat que va oferir de veure la cantant gaditana més ficada en l'essència flamenca i en les sonoritats d'arrel del que ens té acostumats. Un autèntic regal en forma d'epifania flamenca va ser, sense anar més lluny, el martinete sobre el naixement de Jesús que la Pastori va oferir a l'inici. Va ser durant aquest primera part, vestida de negre com mana la tradició, quan la cantant va exhibir el seu potencial com a cantaora de cadira i quejío amb nadales poc conegudes i gens convencionals. Una vessant que va tenir la màxima intensitat quan va estrenar en la seva veu, més flamenca que mai, la nadala que des que era petita sent cantar a la seva mare per aquestes dates. Va ser una llàstima que poc després arribés el moment de les concessions i que, entre aquestes, Pastori decidís recordar la memòria d'Enrique Morente amb una descafeïnada versió del clàssic Nit de pau precedida d'una no menys mel·líflua adaptació de White Christmas. Unes adaptacions tan prescindibles com obligat resultava que la festa acabés amb els clàssics ibèrics dels peixos que beuen en el riu i amb allò de “ande, ande, ande, la marimorena”. Tot i que es va acabar imposant el tòpic, durant més d'un moment en el transcurs de la vetllada una estrella va lluir en el firmament flamenc.