Al llindar de l'infern

Hi ha una contradicció bàsica en el cinema de Paul Haggis. D'una banda, la seva faceta com a guionista per a algú com Clint Eastwood –sobretot a la magnífica Million dollar baby— pesa massa per esperar una visió equànime de la seva tasca com a director. D'una altra, la seva predilecció pels temes importants, per les pel·lícules amb missatge, no ha deixat veure, segons crec, les virtuts del seu cinema. A la vall d'Elah, el seu segon treball després de la pretensiosa Crash, ja deixava entreveure un cineasta limitat però amb ambicions, un investigador minuciós de les ferides obertes de la societat americana. Ara, amb Los próximos tres días, no és que avanci gaire, però tampoc va cap enrere, de manera que aquest relat sobre el descens als inferns d'un home ordinari davant l'acusació d'assassinat de què és objecte la seva dona ofereix rampells de lucidesa que apunten la pel·lícula que hauria pogut ser i no és.

El problema, doncs, és que Haggis és sempre massa pulcre; afronta temes bruts i viscosos amb una mirada potser massa innocent. A Los próximos tres días –nova versió d'una pel·lícula francesa de 1980, Pour elle–, calia més implicació, menys distància, una actitud semblant a la d'algunes pel·lícules de Paul Schrader o Abel Ferrara. En canvi, Haggis prefereix una mirada que pretén entendre-ho tot, i aquí la pel·lícula trontolla. Quan queda a les portes de la barbàrie, dels límits entre el culte a la família i els horrors a què pot portar, llavors tot s'enlaira i ofereix moments de veritable inquietud. I és aquí on surt el millor Haggis, aquell que encara té possibilitats d'esdevenir un cineasta de debò: només li falta deixar-se anar.