Vida de poeta

D'uns anys ençà, Pep Tosar ha creat una poètica personalíssima i sempre d'un gran nivell d'actors, un munt de posades en escena fascinants, exquisides i d'una profunda sensibilitat. Les seves mirades versen sobre la vida i obra de poetes que resten mig sepultats per l'oblit més insensat, insensatesa que, naturalment, un país no es pot permetre. Ara és Vicent Andrés Estellés que inspira Tosar. Poseu-me les ulleres és un espectacle que s'ha de veure, forçosament, per ètica, per coneixement poètic i per pur interès humà.

Probablement, Estellés sigui un personatge inabastable i l'intent de fer-ne una visió polièdrica inserint teatre, música, dansa i audiovisuals comporti, a la fi, un espectacle irregular. Tinc la sensació que la dramatúrgia no hi va a favor i que recrea un certa mecànica forçada que resta naturalitat a l'escena. Només Enric Juezas (Estellés) mostra una veritable i encarnada autenticitat, és un actor extraordinari; però la part abstracta, onírica –el ball dels sentiments forçant l'aparició constant d'una ballarina– sembla respondre més a una qüestió sentimental que dramàtica; així la música, un apart amb moments excel·lents, però que no sé a què responexactament, com l'interès dels audiovisuals que perden l'efecte buscat, perquè el so és deficient; i també, estranyament, els poemes que s'hi diuen, específicament en boca d'Isabel Anyó, ressonen afectats, postissos, potser per la forma de dir-los o perquè Estellés és un poeta profundament masculí, però no enllacen bé dins l'escena. I no obstant això, l'espectacle té un enorme interès, fascina la personalitat i la vida del poeta de Burjassot, l'humor eròtic i enjogassat, i una humanitat que vessa vida, amb la modèstia jovial d'un xerraire entranyable que acaba fent universal l'íntima radiografia d'un temps convuls.