Mirador
Morts de sèrie A i de sèrie B
Vista avui en dia, el Viaje al centro de la Tierra que Juan Piquer Simón va estrenar el 1977 –protagonitzada per un jove Pep Munné, l'enyorada Ivonne Sentís i el britànic Kenneth More, el pare Brown televisiu– probablement es veu maldestra i risible. Però vista al seu dia, amb onze anys i en un programa doble al cine Moderno de Barcelona (o potser va ser al Texas o al Delicias), com va ser el cas del signant, era una experiència emocionant que transmetia un cert sense of wonder. La mort de Juan Piquer Simón ha passat infinitament més desapercebuda que la de, posem per cas, Berlanga. Hi ha morts de sèrie A i d'altres de sèrie B, però només per aquells llunyans 100 minuts d'escenaris de cartró pedra i senyors disfressats de goril·la ja es mereix un cert agraïment.
Piquer va tornar en altres ocasions a l'univers de Jules Verne, amb menor fortuna comercial i resultats progressivament anacrònics. Sempre amb un pressupost escàs, també va dirigir un dels clàssics trash del cinema espanyol, Supersonic Man –un exploit de Superman–, les pel·lícules gore Mil gritos tiene la noche –a l'ombra de l'èxit de Divendres 13– i Slugs, muerte viscosa, i La grieta, un fantàstic submarí que va coincidir en el temps amb Abyss, Leviathan i Profunditat 6.
La impossible competència dels blockbusters de Hollywood i la decadència dels cinemes de barri van fer que perdés sentit l'obra d'artesans com Piquer, feta amb més voluntat que talent. Però és legítim preguntar-se què haurien fet en un altre context, amb pressupostos més generosos i una indústria que donés suport al cinema de gènere, com s'estan trobant els joves cineastes d'ara mateix.