toc. cobla
de
Comelade Cobla Rota
Jornada de cites ineludibles, la d'ahir. L'Auditori oferia una de les propostes estel·lars del seu cicle de cobla de la mà de Pascal Comelade i la cobla Sant Jordi, mentre que la cobla Marinada presentava al Zorrilla de Badalona el seu curós treball sobre Nino Rota en versió cobla, conduït per Esteve Molero. Posar una cobla com la Sant Jordi al servei de la delicada estètica de Comelade era un repte que havia de despertar prou curiositat com per convertir-se en un pol d'atracció de la melomania nacional. Igualment, copsar la sonoritat de Rota en cobla creava prou interès, com per no perdre-s'ho. De cara a l'afeccionat, la difícil tria feia lamentar la coincidència; de cara a la història de la cobla, és un senyal de vitalitat fantàstic.
La versatilitat de la cobla és una evidència que no ha parat de prodigar-se de múltiples formes en el camp de la sardana i en el camp d'allò que s'anomena format lliure, una denominació pròpia de l'argot del sector que en definitiva significa “tot allò que no és sardana”. Sembla que la investigació sonora en aquests dominis més o menys sardanistes reservats en règim d'exclusivitat a la cobla ja estan arribant a un cert grau de saturació que provoca que la cobla vulgui anar més enllà. Com a conjunt instrumental, la cobla no ha acabat la gana i no para d'abordar nous reptes amb els quals pot arribar a públics molt més diversos dels que se li preassignen. Les opcions no paren de diversificar-se. Només cal deixar-se impressionar.
