El llegat de les bessones
Roser Capdevila ha decidit fer donació de la seva obra a la Biblioteca de Catalunya: més de 3.500 originals en paper
“Ho vaig decidir de cop: vull donar-ho tot en vida, i donar-ho jo. I que es quedi a Catalunya”
La il·lustradora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) lliurarà d'aquí a uns dies a la Biblioteca de Catalunya milers d'originals, el seu llegat. Ahir, a casa seva, es podien veure les caixes que els contenen i que ben aviat seran fora. “Feia temps que pensava en tots els meus originals, que són molts, de molts contes que he fet per tot el món... He fet un llegat i ho dono tot a la Biblioteca de Catalunya”. Aquesta obra la formen, pel cap baix, més de 3.500 dibuixos en paper. Tema a part és tota la seva creació “virtual”, la tasca que ha fet els darrers anys en suport informàtic. Aquesta part s'entregarà més endavant.
La tasca de Roser Capdevila va més enllà de Les tres bessones, que l'han feta famosa arreu: “No és el més important que he fet; és el més important mediàticament”. Les bessones de la sèrie de dibuixos –que també protagonitzaran un llargmetratge–, no poden eclipsar una labor ingent, de centenars d'obres. Des dels vuitanta, ha escrit i dibuixat per a empreses editorials de França, Alemanya, Àustria, Itàlia, Canadà, Bèlgica, els Països Escandinaus i el Japó. I ha creat molts personatges, com la Girafa Palmira, una girafa del zoo de Barcelona.
Un acte d'agraïment
La recopilació, i l'organització, del material està sent una feinada d'envergadura, que tiren endavant ella mateixa i el seu marit, Joan Batet. Tota una vida. Els sentiments són contradictoris, s'hi barregen el convenciment i una certa pena. “Ho vaig decidir de cop: vull donar-ho tot en vida, i donar-ho jo. I que es quedi a Catalunya”. La mou, diu, un agraïment: “He rebut tants reconeixements del meu país: la Creu de Sant Jordi, la medalla d'or de la ciutat, la medalla d'honor del Parlament de Catalunya... Si se m'ha agraït tant el que he fet, què menys que donar el meu llegat a Catalunya!”
“Això se n'anirà la setmana que ve! I és com la meva segona pell! Com una segona pell que tenia a casa. No m'ho mirava mai, però...” Cal desprendre-se'n. “Em sap greu, però és el que s'ha de fer! A més a més, a la Biblioteca de Catalunya hi puc anar quan vulgui!” I no solament ella, tothom ho tindrà a l'abast. No perd mai el sentit de l'humor, i riu: “Això de dir-ne ‘llegat', sona una mica rimbombante, no?”
