La revista “satírica i neurastènica”

Tothom ho hauria de saber, però mai no està de més recordar-ho: el 20 de setembre del 1977, un grup de feixistes –se suposa que vinculats al grup ultradretà Triple A– van atemptar amb un paquet bomba contra la redacció d'El Papus. El resultat: un mort –el bidell Joan Peñalver– i disset ferits. El pecat: la pràctica de l'humor. Un humor negre i desinhibit, aspre i vidriòlic, absolutament iconoclasta i torracollons, que tenia entre les seves víctimes predilectes l'Església, la classe política, la policia i l'exèrcit. Es diu aviat: la revista va néixer quan a Franco –i a tot Espanya– encara els quedaven dos anys d'agonia, el 20 d'octubre del 1973. El Papus –molt més virulenta que El Jueves, fundada ja durant la Transició– va fer gala d'un estil indubtablement groller, de freqüent mal gust, però en aquell context totalment necessari i higiènic: ningú no demana subtilesa a un purgant.

La història d'aquest desigual combat entre el terror i la comèdia és ara recordada a El Papus: anatomia d'un atemptat, un inquietant documental de David Fernández de Castro que es projecta demà a les 19.30 h a l'auditori del CCCB i que el 2 de febrer s'estrena a TV3 dins el programa Sense ficció. Un documental que reconstrueix aquell brutal atac a la sàtira amb l'ajut de diversos testimonis, que inclouen des de dibuixants com Óscar Nebreda, Jordi Amorós –Ja–, Carlos Giménez o Adolfo Usero fins als periodistes Joan de Sagarra i Antonio Franco, passant fins i tot pel conegut ultra Alberto Royuela. Un afer que es va saldar sense cap condemna i que encara incomoda: la policia ha impedit a Fernández de Castro l'accés als seus arxius del cas. Alguna cosa fa olor de podrit.