Mel als llavis

La cancel·lació del concert de Riqueni –una llàstima, la fragilitat d'aquest excels guitarrista– va obligar Mayte Martín, responsable del cicle Poco ruido y mucho duende, a posar-se el vestit d'artista per debutar com a cantaora a l'escenari d'El Molino. En companyia de la guitarra fidel de Juan Ramon Caro, Martín va tornar a fer valer la integritat d'un flamenc amb mel als llavis. No hi ha cap altra veu com la d'ella capaç de convertir el so més ranci i antic en pura ambrosia. Com si tractés de perpetuar el seu record a Enrique Morente, va obrir el recital amb unes granaínas que van omplir d'emotivitat l'atmosfera. Va seguir amb unes malagueñas farcides d'abandolaos a la manera del precursor Juan Breva, tot demostrant la seva afinitat per l'edat més primitiva del cante i la seva capacitat d'apropiar-se d'aquests sons remots i concedir-los la frescor de la rosada. Immersa en la calidesa dels palos de Llevant, va prosseguir amb uns tientos i poc després va arribar el torn dels fandangos. Es veia còmoda al damunt de la tarima i ben abrigada per les cordes de Juan Ramón Caro, alineades en el preciosisme de la vetllada. Tan aviat com va sentir la gola a punt de caramel va atendre la petició reptadora d'un admirador i es va llançar per soleá, un palo d'exigència extrema al qual, segons va confessar, feia molt de temps que no s'havia enfrontat.

Superat amb bona nota aquest escull, la resta va ser deliciosa propina: una guajira havanera amb la qual va segellar l'encís oceànic que transporten els cantes d'anada i tornada i una bulería on es van colar de forma magistral els versos d'Un compromiso de l'etern Antonio Machín. Una vetllada d'autèntica i serena antologia flamenca.