Concert de tràmit

Mala sort està tenint aquesta temporada l'OBC amb els directors convidats. La cancel·lació de Pietari Inkinen ha obligat a buscar amb urgència un substitut en la figura d'Ari Rasilainen, que, a més d'estar disponible, tenia a favor ser finlandès com l'anterior, amb la qual cosa es podia mantenir la prevista Simfonia núm.5 de Sibelius (tot i que algun director del país hi deu haver al qual no li agradi el compositor), i tenir en el currículum haver treballat amb la solista estrella de la setmana, Hilary Hahn. Si ha tingut el temps necessari per treballar amb l'orquestra o si tenia en repertori In the South, d'Elgar, ja és més dubtós. Coneguda també com Alassio, l'obertura és una de les peces més properes a la sumptuositat straussiana del compositor anglès, però ateses les circumstàncies és comprensible que Rasilainen es limités a assegurar la jugada tot i puntuals embulls.

El Concert per a violí de Menotti, sorgit en l'etapa de més èxit del compositor italoamericà, no és cap obra mestra, ni falta que fa, però no és estrany que Hahn s'hi senti atreta. El seu melós sentit melòdic (com la deliciosa dansa al bell mig del final) i les seves notables exigències tècniques permeten la jove solista desplegar totes les seves qualitats, començant per un impecable control del so. D'una pasta molt superior és la Cinquena de Sibelius, que Rasilainen va conduir amb un bon sentit de les transicions, sempre fluïdes. El director finlandès va optar per un enfocament directe, sense excessives deliqüescències i amb temps sovint febrils, tot i que va descol·locar l'orquestra en petjar el fre en la peroració final. Un concert de tràmit.