Retorn a Monzó

A propòsit de Mil cretins, la pel·lícula, sembla ineludible recordar que el cinema de Ventura Pons va prendre fa quinze anys un altre rumb amb El perquè de tot plegat, en què la narrativa de Quim Monzó va inspirar un interessant exercici pel qual cada conte duu a una diferent posada en escena cinematogràfica. El canvi de rumb es relaciona amb el fet que durant aquests quinze anys Ventura Pons ha mantingut un diàleg amb part de la literatura catalana contemporània a través de les seves adaptacions de Benet i Jornet, Belbel, Baulenas, Puntí, Torrent i Cunillé. Aquesta aventura, certament, el singularitza a banda dels resultats, potser inevitablement desiguals i darrerament una mica a la deriva. El cas és que, quinze anys després, el cineasta ha tornat a Monzó tenint sobretot present Mil cretins, però també espigolant en altres reculls com ara Guadalajara, d'on bàsicament extreu el material d'una part de la pel·lícula en què, adaptant contes que donen la volta irònica a alguns arquetips de la tradició literària, fa una mena d'homenatge a un primitiu cinema teatralitzat. L'homenatge li surt una mica mecànic en la que consta com a segona part de la pel·lícula. En la primera, força el mecanisme de les vides creuades posant lleugerament en relació diversos contes en què palpita la dimensió tràgica que s'ha anat adherint als textos del gran Monzó. Però hi ha alguna cosa del text que no s'ha traspassat a la imatge i que, potser a excepció del radical Dissabte que fa Julieta Serrano després de la mort del seu marit, provoca la sensació que Monzó ha estat reduït a l'anècdota i fins a tot a l'acudit. La tercera i última part té com a referent el magnífic conte L'arribada de la primavera, en què el narrador visita els seus pares al geriàtric. Pons hi afegeix una invocació felliniana: Els personatges s'apareixen a l'autor. Potser sí que la creació salva. Tanmateix, l'autor Monzó pot semblar desaprofitat.