El cicle de les sorpreses

I ja s'ha acabat. La darrera de les propostes que oferia el cicle de cobla de l'Auditori de Barcelona va tenir lloc dissabte, i la que ha estat la tercera edició ja ha completat el seu programa. Ha estat una edició intensa, probablement la més peculiar, que ha exhibit la dosi del romanticisme intrínsec a la seva pròpia personalitat en una proporció adient, cosa que va tenir lloc sobretot dissabte en el concert de la cobla Sant Jordi dirigida per José Antonio Díaz Alfaro, però sobretot ha exposat noves maneres d'expressió musical en cobla. De fet, el concert inaugural de l'octubre va ser tota una declaració d'intencions apostant per compositors de nova fornada prou consolidats, aspecte que va continuar més endavant en clau més clàssica amb la presentació de les obres encarregades pel Memorial Joaquim Serra, i més recentment, amb el concert conjunt de la cobla Sant Jordi i Pascal Comelade.

En la seva curta història, per l'audiència que congrega es pot pensar que el cicle ha assolit un prou remarcable grau de consolidació, sobretot en relació amb alguns de la resta de cicles d'aquest epicentre musical. La qualitat de la cobla és prou interessant com per provocar-ho, però aquesta sembla una realitat reservada als incondicionals del sector. La cobla pot també fàcilment provocar la curiositat, exposar la seva versatilitat amb més vehemència per arribar a públics diferents, ser agosarada. Aquest ha estat precisament l'encert del programa del cicle que tot just ha acabat ara. Amb les seves propostes, la cobla no només s'ha presentat a públics més heterogenis, sinó que ha volgut presentar-se a creadors amb els quals no havia tingut un contacte directe. La cobla és molt més que sardana, i l'eclecticisme i la imaginació de les propostes del cicle de l'Auditori obren les portes d'un horitzó força més diàfan.