“Quan m'embarco en un projecte és perquè hi confio i crec que funcionarà”

Una sorpresa. És la gran sort d'aquesta feina i de ser molt desordenat. Em llevo i vaig a la ràdio. Fem el programa en directe, després preparo coses per l'endemà i a la tarda a vegades m'apareix una reunió que no recordava. Sempre hi ha coses per fer.

No sóc cap apassionat dels mitjans. Sóc un apassionat de l'humor i l'entreteniment i els mitjans em permeten fer arribar això a un gran públic. Amb 14 o 15 anys vaig començar a fer ràdio, però no perquè m'agradés molt la ràdio...

Les coses arriben soles si treballes i fas bé el que t'agrada. No m'havia proposat res, segurament perquè quan vaig començar a Ràdio Voltregà amb 14 anys no sabia ni què era el Fricandó matiner. S'ha de dir que relativitzo molt totes les coses i sé que treballar a RAC105 és una gran sort, però no deixa de ser la meva feina. Crec que és necessari desmitificar una mica el panorama audiovisual.

Hi ha molta gent que treballa a grans empreses d'altres sectors i no se'ls dóna cap importància. Vull dir que per mi no ha suposat res en concret, simplement la possibilitat de fer la meva feina, donar-la a conèixer i retroalimentar altres vessants de la meva carrera com el teatre.

El Fricandó és el resultat d'un treball en equip, però que té un engranatge molt consolidat. Vull dir que cadascú té el seu paper molt delimitat, sí que posem coses en comú, parlem i ens reunim, però cadascú treballa d'una forma bastant individual. Cada locutor porta el seu producte i en Vador Lladó, d'una manera molt àgil i intel·ligent els va descobrint a l'antena. Jo cada dia quan acabo el programa repasso l'actualitat, busco alguna notícia que em sorprengui o que sigui criticable i intento crear alguna peça que em faci gràcia a mi i que li pugui fer gràcia al públic del Fricandó.

Des de ben petit que ja en feia i a partir dels 14 o15 anys vaig començar a dedicar-m'hi més. Simplement m'agradava i em resultava fàcil.

S'aconsegueix treballant, dedicant moltes hores als teus projectes, sent una mica hàbil a l'hora de preveure què et convé més a cada moment i, sobretot, creient molt en el que fas. Hi ha molta feina que la gent no aprecia. Però sense el Kisca Kisca, sense les actuacions cutres amb 7 o 8 persones de públic, no hi hauria hagut després el Capitol.

Tenia ganes de fer un espectacle d'humor, però no volia fer un monòleg convencional. Com sempre que treballo, vaig escriure coses que em fan gràcia a mi. Quan faig les coses no em proposo mai res en concret, les faig perquè em ve de gust i perquè crec que és un bon moment per fer-les. Quan vaig escriure Jo tinc un amic que... estava treballant a El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac. Tenia les tardes lliures i vaig pensar: ‘Em ve de gust i tinc un mitjà de comunicació que em pot ajudar a donar-li difusió, és el moment'.

Sí, una mica sí. Però no m'agrada parlar d'èxit. M'agrada més parlar de coses que funcionen. Ho dic perquè hi ha coses que tenen molt èxit i no funcionen, com per exemple la Power Balance. Podríem dir que estic sorprès de com ha funcionat l'espectacle, tot i que estaria més sorprès si no hagués funcionat, perquè el vam crear precisament perquè funcionés. Estic content i sorprès del nombre de persones que han vingut, però realment jo confiava que la resposta del públic seria positiva.

Ho dic perquè en el món del teatre acostuma a haver-hi una falsa modèstia i la gent diuen coses com: “No m'esperava que agradés tant...”. I em pregunto: “Si no esperaves que agradés, per què ho vas fer? Perquè no hi vingués ningú?”. Tot es fa pensant que agradarà i que hi vindrà gent. Les sorpreses arriben quan el que a tu t'agrada resulta que a la resta de gent no. Però que a la gent li agradi el que a tu t'agrada en principi no és sorprenent. No sé si m'explico. Vull dir que les sorpreses en principi vénen pels fracassos i no pels èxits, excepte que hagis creat una cosa en la qual ni tu mateix confiaves i llavors sigui un èxit. Quan m'embarco en un projecte és perquè hi confio molt i perquè crec que funcionarà.

Ha estat una gran experiència. La rutina d'anar cada dia al teatre, de fer moltes funcions... El teatre no deixa de ser un ofici que amb la pràctica es millora. A nivell personal he conegut grans professionals de qui he après moltes coses. No em refereixo només a actors, parlo també de tècnics o acomodadors.

Tinc una idea per a un nou espectacle, però encara no hi estic treballant. Crec que Jo tinc un amic que... encara té una vida molt llarga. Encara he d'aprendre moltes coses, m'agradaria dominar molt bé el fet de pujar a un escenari quan em posi a treballar en l'espectacle següent. És per això que encara no hi treballo plenament. Primer he d'aprendre algunes coses més d'aquest.

Jo sempre dic que prefereixo el teatre perquè la resposta del públic és immediata i la pots percebre. On gaudeixo més és en la rèplica, a variar coses i improvisar segons la resposta de la gent. Tot i així tant la televisió com la ràdio també tenen la seva màgia. Són coses diferents. Tampoc faig el mateix a la televisió que al teatre, cada mitjà té el seu producte.

Sí, sempre.

No ho sé, però segur que sí perquè l'expressió “al llarg del temps” és molt gran. Suposo que els romans no feien acudits sobre l'AVE. Tot i que els hi hagués anat bé amb el tema de “l'ave Cèsar”. L'humor és un retrat de cada moment i ha de canviar per força. És natural, si jo et faig un monòleg sobre els egipcis, i et dic que el pergamí anava fatal per escriure perquè se t'anava enrotllant, no et farà gràcia perquè no ho coneixes i segurament no has escrit mai en un pergamí. En canvi al Tutankamon segur que s'hagués partit la caixa.

L'humor serveix per a moltes coses, entre altres per queixar-te del que no t'agrada, per entretenir-te i entretenir i perquè és necessari, és un exercici de salut i desintoxicació. No pots prendre't la vida sempre seriosament, podries parar boig.

La vida és possible sense humor, evidentment, si no els humoristes seríem molt importants, més que els metges fins i tot. De fet la vida és possible amb una cèl·lula i ja està. Tot i que la vida sense l'humor seria una mica avorrida. Però les vides sense humor a mi em fan gràcia. És curiós perquè la gent que no té sentit de l'humor fa molt de riure.

Em fa molta il·lusió perquè és dels pocs programes de la tele que em fan gràcia. Era un gran admirador de l'APM? i m'agrada molt formar part del projecte i estar en contacte amb grans professionals com Guillem Sans, el seu director.

Més que l'humor català, existeixen els referents catalans i el background d'una cultura. És com el tema dels egipcis i els romans que et comentava abans. Però no m'agrada etiquetar-ho com a “humor català”. Perquè si no es donen coses estranyes. Buenafuente? Què està fent? Humor català en castellà? O com que el fa per tot Espanya és humor castellà? No ho sé. Buenafuente té un estil, Teatre de Guerrilla en té un altre i Rubianes en tenia un altre. Tots són catalans i el seu humor simplement és el seu.

No tinc referents en el sentit d'emmirallar-me en altres professionals. Simplement sóc consumidor. Però quan treballo no penso vaig a fer això que ho feia l'Eugenio i li funcionava molt bé. Jo sóc consumidor de Buenafuente, de Rubianes, d'Eugenio, de Capri, de Monty Python, de Rowan Atkinson i ho sóc igual que de les bromes que fa el meu pare dinant. Tot aquest consum et crea una manera de fer inconscient.

No tinc cap projecte de futur a banda de passar-m'ho bé. Ja sigui en el que estic fent ara o fent de caixer al Caprabo.