L'Avui al Museu d'Història

De Miró a Tàpies: de la litografia que Miró va regalar als promotors de l'Avui el 1975, mesos abans del naixement del diari, fins al guaix que Tàpies va realitzar expressament per al seu vintè aniversari, l'any 1996. I entremig, la nòmina gairebé completa dels grans artistes catalans. Que aquesta col·lecció hagi estat dipositada al Museu d'Història de Catalunya (on es pot visitar des d'ahir de manera gratuïta) em suscita una doble reflexió, en clau de present i de futur.

En primer lloc, per què al nostre museu? La resposta em sembla evident. Perquè aquesta col·lecció de portades del diari degà en llengua catalana és història de Catalunya. I ho és des d'una perspectiva total, per emprar la coneguda expressió de Pierre Vilar. La col·lecció és indubtablement una magnífica panoràmica de l'art català contemporani. Però és també història de la premsa catalana. I és una crònica de la transició i dels primer anys d'autonomia. La combinació dels tres elements amb què hem construït l'exhibició (l'obra original, la portada gràfica i la portada interior, o de text) permet copsar aquesta triple realitat en tota la seva complexitat.

Del 1975 al 1996 vam recórrer com a país un trajecte dens, carregat d'alegries i també d'ensurts i de frustracions, que en gran part explica qui som i on som avui. En aquest camí la premsa ha jugat un paper clau com a relatora i intermediària entre la realitat i l'opinió pública. I ho ha fet en una escala que ara es fa difícil d'explicar als lectors joves, que utilitzen també altres canals d'informació que el 1976 eren simplement inexistents. Convé recordar que el periodisme va ser, a més, un col·lectiu especialment militant en els anys del tardofranquisme i de la transició. I que, en aquest context, l'Avui, nascut d'una iniciativa popular i durant força anys únic diari en català d'abast nacional, hi va jugar un paper narratiu i simbòlic importantíssim (fins i tot superior al que podria deduir-se del volum dels seus tiratges).

I què en farem al museu, més enllà d'aquesta primera exposició pública? La resposta a aquesta pregunta s'inscriu en el que ha estat la principal línia de treball del Museu d'Història de Catalunya en els darrers anys. Des del 2008 el museu ha incorporat un gran nombre de peces i col·leccions, en especial gràcies a les aportacions generoses de particulars i d'entitats. Algunes són realment úniques al món, com la que ens va cedir el patriota Antoni Turró poc abans de morir: una col·lecció de més de tres mil bitllets emesos pels municipis de Catalunya, el País Valencià, Menorca, Aragó i Andorra durant la Guerra Civil (que preveiem exposar properament). D'altres tenen dimensions molt més modestes, però resulten igualment dignes per explicar la nostra història.

La construcció progressiva d'una col·lecció pròpia ha corregut en paral·lel a la renovació de les sales. Els que heu visitat recentment el museu ho haureu pogut constatar. La renovació, ja gairebé completada en alguns àmbits (com la cartografia o els textos), avança també, a un altre ritme, en la substitució de reproduccions per peces originals. N'esmentem, només a tall d'exemple, les següents: els capitells provinents de Sant Pere de Rodes; el magnífic retaule barroc de la procura d'Escaladei a Barcelona, que ha estat cedit per l'Acadèmia de Medicina; el retrat de Carles III l'arxiduc, donació particular; els instruments d'oficis rurals de començament del segle XX; o l'espai dedicat als voluntaris catalans a la Gran Guerra.

D'aquí a uns quants mesos, les portades de l'Avui aniran al magatzem. I començarem una renovació àmplia dels espais dedicats al tardofranquisme i la transició; aquestes obres esdevindran, i per molts anys, un element rellevant.