‘Celebrities'

Amb els inoblidables Testimonios de La hora chanante i amb els posteriors –i depurats– Celebrities de Muchachada nui, Joaquín Reyes i els seus camarades exploraven una de les grans obsessions que recorre el discurs de la comèdia contemporània: la fama com a patologia i la postfama com a gran estat de vulnerabilitat ridícula. Ricky Gervais parlava del mateix en els extraordinaris especials de Nadal de The office i, sobre tot, en tot el conjunt de la seva sèrie posterior, Extras. Abans que tots ells, Steve Coogan ja havia dissecat les malalties espirituals de la sobreexposició mediàtica a Knowing me knowing you with Alan Partridge i les humiliacions de la seva ressaca a I'm Alan Partridge. I obsessions similars són les que expliquen la proximitat conceptual i estètica de sèries com ara Curb your enthusiasm –obra mestra de Larry David, cocreador de Seinfeld–, l'argentina Todos contra Juan o la molt recent ¿Qué fue de Jorge Sanz?. En definitiva, els miratges de la fama i els pous de la seva finitud conformen, ara mateix, un dels temes centrals de la comèdia. Però el model Celebrities sembla haver transcendit l'àmbit del gènere, per intoxicar el tractament de la celebritat d'alguns documentals recents que, en principi, no sembla que s'hagin rodat amb l'ànim de fer-nos riure.

Em comentava Noel Ceballos –molt benvinguda incorporació a l'equip crític de Fotogramas– que hi ha un documental sobre el pensador Slavoj Zizek que era molt Celebrities: no sé si es referia a Slavoj Zizek: The reality of the virtual (2004), Zizek (2005) o The pervert's guide to cinema (2006) –o potser a tots alhora–. Jo també he pensat en els Celebrities fa ben poc: per exemple, quan vaig veure el documental Iter in semet ipsum. Dámaso, el retrat que ha confeccionat el documentalista Miguel G. Morales sobre el pintor canari José Dámaso, a qui, un bon dia, Luchino Visconti va comprar un quadre. La sinceritat, la impudícia i la sana egolatria del personatge garanteixen l'espectacle. També em va venir al cap la idea de Joaquín Reyes imitant Pilar del Río, la vídua de José Saramago, mentre gaudia de José y Pilar, el documental de Miguel Gonçalves Mendes que, sobre el paper, semblava abocat a explicar-nos la relació entre l'escriptor i la seva companya com la història d'amor més gran mai lloada, però acaba obrint la porta a interpretacions ben diferents. Quan es contempla Pilar del Río purgant la correspondència de l'escriptor, parlant amb discutible (o sigui, poc) respecte d'alguns dels seus lectors, proposant una solució per als problemes de l'Estat al que aleshores era ministre de Cultura o humiliant un periodista que no ha esmentat al seu gust el seu càrrec de presidenta de la Fundació Saramago, no queda altre remei que veure José y Pilar com a estremidor Retrat d'Escriptor amb Bruixa (a primer pla) o pensar que la senyora del Río pertany al mateix camp semàntic que Yoko Ono, Courtney Love, María Kodama o Marina Castaño.