Quadern de cinema
Óscar Nebreda es jubila: pocs recorden que també va ser brillant crític de cinema
Jubilació d'un (gran) crític
Fa unes setmanes, El Jueves va donar una notícia inusual: el dibuixant Óscar Nebreda, un dels puntals de la revista i una de les figures clau de l'humor gràfic de la Transició ençà, es jubilava. En un país on els relleus generacionals, per regla general, costen, la figura de l'artista que, en plenitud de facultats, decideix gaudir del dolce far niente de qui dóna la seva obra per tancada adopta la condició de rara avis. Poc abans que Óscar decidís tancar la seva vida professional, El Jueves acollia en les seves pàgines la cristal·lització d'un nou relleu generacional, posterior al que van encapçalar autors tan brillants com Manel Fontdevila, Albert Monteys, Darío Adanti, Lalo Kubala, Pedro Vera, Mauro Entrialgo, Manuel Bartual i Rubén Fernández, tot demostrant que hi havia vida (i geni) per l'humor gràfic espanyol després dels qui varen contemplar la Transició en actiu: el nou suplement El Gas de la Risa, amb abrasives aportacions d'autors com Jonathan Millán, Miguel Noguera, Juarma López i Jorge Parra, demostra que el setmanari viu en un feliç estat d'alerta, integrant sense prejudicis les noves estètiques de la comèdia (dibuixada).
Com a lector d'El Jueves, lamento la jubilació d'Óscar i la notícia em fa a recordar una de les seves facetes menys conegudes: la de crític de cinema. A les pàgines d'El Papus, una revista que es posicionava a l'esquerra de l'esquerra de l'humor, prenent com a model l'estètica bèstia i sagnant de la revista Hara-Kiri, Óscar va ser responsable d'una secció que, molt abans de tornar-me cinèfil i convertir-me en crític professional (o una cosa semblant), em fascinava. Es titulava Desde el gallinero con horror i consistia, bàsicament, en crítiques de pel·lícules sota el format d'historieta. En aquell temps, un servidor no tenia l'edat legal per ser lector d'El Papus, però, per sort, els pares no acostumaven a guardar els exemplars en cap caixa forta.
Crític i espectador
Óscar practicava un model de crítica que partia de la idea –que comparteixo– que el crític no s'ha d'allunyar gaire de la figura de l'espectador. Óscar criticava les pel·lícules adoptant la veu, lliure de tota pompositat, del col·lega que et recomana veure (o no) la pel·lícula que acaba de gaudir (o patir). El seu to era planer i visceral, però no l'hem de confondre amb certes modulacions contemporànies de cert populisme crític: potser Óscar no tenia una base teòrica cahierista, però sí criteri… i va tenir el privilegi d'assistir, com a espectador, a aquella època daurada de l'exhibició en què el gros del millor cinema d'autor bloquejat pel franquisme començava a arribar a les nostres pantalles. Recordo, especialment, la seva crítica de Roma, de Fellini, de la qual el ninotaire semblava apreciar especialment que el cineasta decidís mostrar a les (senyores) putes com a metonímia de la ciutat: gràcies a Óscar, un tenia la sensació d'haver vist, vicarialment, pel·lícules que trigaria molt a poder veure. La crítica dedicada a Los productores de Mel Brooks era, també, una petita obra mestra: Óscar es transmutava en un espectador que no donava crèdit davant la incorrecció política del mestre Brooks.
“Aleluya! Media hora de película española y aún no ha salido ningún sarasa, ninguna furcia, ningún aberrao sexual, ni sangre! Por fin!”, deia un dels seus personatges a la crítica d'El amor del capitán Brando. A la seva peça dedicada a Assassinat a l'Orient Express, Óscar representava la mort de la crítica per tal de no explicar el desenllaç. Que disfrutis de la teva merescuda jubilació, Óscar! Si em dedico a això és, en part, gràcies a tu!
