Isona Passola
“Creia que com a molt en tindríem una ‹maneta›”
Més de vint anys de carrera i divuit produccions per al cinema i la televisió converteixen Isona Passola en una productora de llarg recorregut, perseverant, experimentada, “tan acostumada a lluitar” que és com si els pre-
mis no facin per a ella, diu. En
la seva tercera col·laboració amb Agustí Villaronga, després de guanyar nou premis Goya, 14 Gaudí i un del Festival de Sant Sebastià, potser s'ho
haurà de replantejar.
Eren meditades les paraules que va dir en rebre el Goya a la millor pel·lícula, quan deia que els companys del cinema han entès que rodi en català i que sempre van per davant?
Jo sempre improviso, t'ho prometo. Tot l'equip s'havia preparat els discursos i jo pensava que el que diria ho aniria marcant la progressió dels esdeveniments. Quan vaig veure com ens havien votat a tots, com anava caient tot aquell devessall de premis, vaig pensar que aquesta gent va molt més endavant, ja ho van demostrar amb la guerra de l'Iraq i ho han fet sempre. També tenia al cap que a Madrid, la pel·lícula s'ha vist molt més en la versió original subtitulada que no pas la doblada, és a dir,
hi han anat els cinèfils.
Ho va passar molt malament
a la cerimònia?
No, gens. Tenia al costat el nen, Francesc Colomer, i em preocupava més d'ell que de mi. Els nens estaven molt contents, ho vivien d'una manera molt divertida. Vaig estar molt més nerviosa durant tot el dia, hi havia tensió, molts rumors... La maquilladora em va dir que era bruixa i que tindríem nou premis Goya. Jo li vaig dir que com a molt en tindríem una mane-ta. I van ser nou, sí.
Què deia la gent pels passadissos? Sentia que podíeu arra-
sar com va passar?
Quan vam fer la festa dels nominats a Madrid, ja fa dies, vam veure moltíssima sinceritat i molt bona predisposició cap a la pel·lícula. En l'ambient es notava, però no es pot dir mai, perquè competíem amb pel·lícules molt potents, contra el president i la vicepresidenta, amb productores que formen part
de lobbies importants... No hi
ha cap altra explicació, purament hem guanyat perquè els va agradar la pel·lícula. Els ha semblat una manera de tractar la postguerra molt autèntica, molt diferent, i com a profes-sionals que són, saben valorar els aspectes tècnics.
Com se sent amb aquest reconeixement després de més de vint anys de produir cinema?
Estic tan acostumada a lluitar que és com si els premis no formin part de mi. Però sobretot penso que ajudarà a la pel·lícula. Aquest matí m'ha trucat el distribuïdor i m'ha dit que molts
cinemes estan demanant la pel·lícula i se'n faran cent còpies, quan a l'estrena n'havíem distribuït vuitanta. Ja hem recaptat 1.200.000 euros i l'han vist 150.000 espectadors i ara veurem... “Anar-hi anant!”,
que diuen a Girona.
Som un país molt diferent o s'ha sentit com a casa, a Madrid?
A Madrid m'hi trobo molt bé, però som cultures molt diferents. Aquí ha predominat més un cinema comercial, i a Catalunya, per tradició, hi ha hagut un cinema molt avantguardista que ha estat molt bé, ha triomfat molt als festivals, però per contra no ha trobat el seu públic. Amb Pa negre vaig fer una aposta perquè fos una síntesi d'autoria i públic ampli, i això s'ha complert. Per tant és una gran satisfacció. El cinema és l'última part de la cultura que falta per normalitzar, i no només idiomàticament, hem de trobar el nostre públic.
