Un altre ciclista mort

El cinema argentí, com l'espanyol, no té terme mitjà. O bé hi ha cineastes com Lisandro Alonso o Matías Piñeiro, d'una rigorosa sofisticació i una autoexigència ferotge, o bé professionals rutinaris i acadèmics com Campanella o Sorín. En els darrers anys, entitats com ara la Universitat del Cinema de Buenos Aires o el festival de cinema independent Bafici han donat a conèixer un grapat de nous realitzadors entre els quals hi ha de tot, des de la pretenciositat més extrema fins a la inventiva més admirable. Potser es pot parlar ja d'un nou cinema argentí, però en aquest cas no serà Miguel Cohan un dels seus integrants: Sin retorno, la seva opera prima, és una pel·lícula totalment desorientada, que vol fer tantes coses que no n'aconsegueix gairebé cap.

L'inici sembla un homenatge a Muerte de un ciclista, de Bardem, que curiosament una altra cineasta argentina ja va utilitzar com a punt de partida: La mujer rubia, de Lucrecia Martel, volia ser una indagació en les misèries de la burgesia del país amb un enfocament proper a Antonioni, però sense el seu estil enigmàtic. I per manca d'enigmes, per acudir constantment a l'evidència i als llocs comuns, és pel que es caracteritza Sin retorno, que vol ser alhora un thriller metafísic i una crònica social, la història d'un cas criminal i la d'una venjança molt particular, i només arriba a un munt de situacions que s'acumulen sense parar en una trama atropellada i amb massa esdeveniments per aprofundir en cap. Potser alguns hi trobaran allò que se'n diu “un mosaic social” de l'Argentina actual. Ja em perdonareu, però jo només hi veig una cortina de fum per amagar un munt de mancances.