Sabor purament americà

En el cinema de Hollywood, el gènere anomenat americana tracta precisament d'això: de la descripció més o menys idealitzada dels costums i la vida quotidiana a les petites poblacions, o als entorns rurals allunyats de les grans ciutats on transcorren les comèdies sofisticades sobre la mentalitat urbana. Henry King o Sam Wood van ser dos practicants subtils i detallistes d'aquest tipus de representació, que potser troba el seu cim a la meravellosa Stars in my crown (1950), de Jacques Tourneur, una de les joies ocultes del cinema nord-americà de tots el temps. Secretariat podria pertànyer a aquesta tradició, ja que és la història d'una mestressa de casa que hereta del seu pare una granja amb cavalls i s'entesta que un d'ells arribi a campió. A la primera part, la fotografia tardorenca i la posada en escena, d'una tranquil·la serenitat, observen amb atenció tot el que envolta aquest món tancat en si mateix, però alhora fascinant: els ensinistradors, els joqueis, els milionaris que compren i venen, els competidors… I a més a més es comença a descriure també la presa de consciència d'aquesta dona, que de minyona de la seva família passa a controlar activament la seva vida.

La pel·lícula, però, no va més enllà d'aquí. Randall Wallace prefereix optar per una èpica tronada que la torna previsible a partir d'un determinat moment. I aleshores la curiositat que havien despertat en aquest crític els tímids apunts de la primera part es tornen avorriment i sensació de déjà vu, per molt que Secretariat no deixi mai aquest toc démodé i contingut, que alhora fa atractiva la pel·lícula i la porta finalment cap a camins més convencionals.