Quadern de cinema
‘Valor de ley' dels Coen i ‘Winter's bone' de Debra Granik renoven el llegat del western mentre exploren les foscors dels relats d'iniciació
La pistola i el cor
En el llibre The Salon.com, Reader's Guide to Contemporary Authors (Penguin, 2000, edició a cura de Laura Miller i Adamn Begley), s'inclou un apartat en què l'escriptor Jonathan Lethem proposa una llista de novel·les la fama de les quals ha quedat enfosquida per la de les seves corresponents adaptacions cinematogràfiques. La que encapçala la llista és Valor de ley, de Charles Fortis i Lethem, que escriu: “La diferència entre la novel·la i la pel·lícula és que la novel·la –que, com Huckleberry Finn, de Mark Twain, i Pequeño gran hombre, de Thomas Berger, captura a la perfecció l'elegància ingènua de la veu americana– tracta sobre la vida interior de la narradora, una noia de 14 anys. La pel·lícula tracta sobre John Wayne, que, en encarnar el personatge de Rooster Cogburn, va capgirar suaument la seva imatge cinematogràfica i va guanyar un Oscar. Això va estar bé, però el llibre hauria de valorar-se més i ser recordat molt millor”.
No sé què deu pensar Lethem de la nova adaptació que han rodat els germans Coen; una adaptació que, de fet, ha tingut sobre el llegat literari de l'escriptor l'efecte contrari que el clàssic de Hathaway: els Estats Units estan vivint un autèntic revival Fortis, autor de només cinc novel·les, enemic declarat de les servituds de la fama i de la vida literària; algú, en definitiva, que semblava (auto)condemnat a la condició minoritària d'escriptor per a escriptors. A les pàgines de Paisaje con muchacha, de Jonathan Lethem, poden trobar-se ressons del Valor de ley, de Fortis, tot i que la referència central d'aquest peculiar western galàctic era Centaures del desert, la novel·la d'Alan Le May, la pel·lícula de Ford. Paisaje con muchacha narra l'ingrés a la maduresa i el despertar sexual en terra estranya d'una noia de 13 anys, que, poc després de la mort de la seva mare, parteix amb la resta de la seva família per formar part del procés de colonització d'un planeta llunyà.
Fidelitat a la novel·la
L'adaptació dels Coen pren com a punt de partida una accentuada vocació de fidelitat a la novel·la, tot i que els directors prenen decisions pròpies des del primer moment –la imatge que obre la pel·lícula: un prodigi de síntesi que hagués aplaudit José Luis Guarner–. És el primer treball dels Coen en què no entra en joc la distància irònica (i/o postmoderna): no hi ha cap doble fons sota les imatges i tant la veu narrativa com la mirada s'ajusten a les de la protagonista, Mattie Ross (Hailee Steinfeld). Això explica, per exemple, per què un pot notar com, per primer cop, una pel·lícula dels fins ara estimulantment cínics Coen li sobreexcita els lacrimals. El gran cop d'efecte de la pel·lícula és la llibertat formal del clímax, que passa del classicisme a l'estilització i converteix aquest relat d'iniciació a les ombres en cambra d'ecos on poden sentir-se des de les veus de Long John Silver i Jim Hawkins fins als càntics de Harry Powell, el predicador assassí de La nit del caçador, la novel·la de Davis Grubb, la pel·lícula de Laughton.
Els capricis de la distribució han fet coincidir Valor de ley amb Winter's bone, de Debra Granik: totes dues formarien un d'aquells estimulants programes dobles dels enyorats Maldà, Loreto o Spring, cinemes de repertori que funcionaven com a paradís de la programació intencionada. Els Coen i la Granik, que adapta una novel·la del mestre del country noir Daniel Woodrell, han coincidit a reivindicar la força d'una mirada femenina sobre els paisatges i els arquetips del western. Les dues pel·lícules també parlen del mateix: del coneixement d'un mateix després del ritus de pas del viatge per les valls de la foscor.
