Premis i somnis

La cerimònia dels Grammy és avorridíssima. No hi ha mortal que l'aguanti. Aquests senyors i senyores de la indústria discogràfica no tenen mesura. La major part de la música que premien no s'ho mereix. I amb la que sona a la gala n'hi ha per plegar veles. Una de les poques coses que em van agradar va ser l'homenatge que Mick Jagger i Raphael Saadiq van retre al desaparegut Solomon Burke, un dels pesos pesants del soul que va morir l'octubre passat a Amsterdam.

Que Jagger surti a escena és un bon senyal. Com també ho és que Charlie Watts vingui a Barcelona per oferir tres concerts a Luz de Gas. Unes actuacions que figuren al web oficial de la seva agència de management Rosebud, però que la direcció de la sala barcelonina encara no dóna per segures.

Si la cerimònia dels Grammy és com prendre's un somnífer quan es té son, espero que aquest any la dels premis de la Música sigui més entretinguda. Aquests guardons de la indústria espanyola, organitzats per la SGAE, entre d'altres, celebren enguany la quinzena edició. La seu encara s'ha de determinar. O, si més no, els seus responsables la mantenen en secret. El termini de les votacions preliminars per triar els finalistes ja ha finalitzat.

A les llistes d'aquests precandidats hi ha un fotimer de catalans que figuren en gairebé totes les categories. Després de l'èxit indiscutible de Pa negre als Goya, és tota una quimera pensar que un artista del país pugui triomfar de la mateixa manera, encara que sigui per simpatia. Per començar, la música d'expressió catalana/valenciana té un apartat propi. I això significa que està destinada a un gueto. Només els Antònia Font van aconseguir trencar els esquemes. El somni de guanyar en català.