Bach es cruspeix Chopin

Un error de càlcul, un excés de confiança, una promoció escadussera o, potser, la suma de tot plegat va obligar els responsables de l'anunciat Primer Festival de Jazz Llatí a reduir la meitat del seu programa a l'Artèria de Barcelona. La suspensió a última hora de tots els concerts programats per a la segona jornada va concentrar en les actuacions de Pepe Rivero & Friends i de Paquito Rivera Big Band totes les opcions d'èxit. La nit, però, va començar esguerrada amb la intervenció innecessària i gratuïta del mediàtic Xavier Sardà com a mestre de cerimònies. Quan per fi semblava que parlava la música amb l'impacte de la Big Band en escena, el pianista Pepe Rivero va desaccelerar la intensitat d'arrancada amb el seu intent d'aproximació a Chopin des de la bolerística caribenya. Les qualitats tècniques de Rivero resultaven tan incontestables com la seva incapacitat per transmetre emoció des del seu esforçat exercici d'estil. Per sort no va trigar en aparèixer Paquito D'Rivera i la situació es va redreçar de cop gràcies a l'ofici i la desimboltura d'aquest veterà bregat en mil i una batalles. Davant un repertori sense cap unitat aparent el comú denominador el van establir els homenatges a referents tan diversos com Bebo i Chucho Valdés, Lennie Tristano, Ernesto Lecuona i Astor Piazzolla, repartint el protagonisme entre la música popular i clàssica cubana, el jazz de lectura moderna i el tango contemporani. Uns camps en què el saxofonista i clarinetista cubà va descarregar la sabrosura de la seva bufera en un estat de forma radiant. La feina va quedar sentenciada amb un Bach a la cubana que es va cruspir les sonates i els nocturns del fill adoptiu de Valldemosa.