A la sala d'estar

És habitual, i comprensible, que l'evolució de les grans estrelles del pop espanyol tendeixi cap a un estat introspectiu. Erentxun no és l'excepció. Ha desat l'èxit dels Duncan Dhu a les golfes de la memòria per enfilar motu proprio un camí de minories. Ara vol proximitat. Es presenta sol, amb tres guitarres acústiques i una tauleta il·luminada amb una ampolla de vi negre.

Aquest contacte a flor de pell és el principal causant de l'esclat d'emocions que provoca. La sala de Sant Boi pràcticament es va omplir per assistir a la litúrgia que Erentxun proposa en la seva maduresa. Les noves cançons no estan escrites per agradar a les masses; s'han d'entendre com un exercici de sinceritat. Parla en primera persona, descrivint paisatges i sense desvestir del tot els sentiments. Conserva la veu d'En algún lugar o Jardín de rosas, però sense caure en els excessos.

Canta millor que toca. I a vegades sembla que la veu i la guitarra porten velocitats diferents. De tota manera, manté un grau d'atracció que s'accentua amb el seu posat de cantautor a l'americana. De valentia, no li'n falta, perquè noves composicions com ara El mejor de mis días, del seu últim disc, Detalle del miedo (2010), sonen excessivament despullades en un format intimista. La contrapartida és que el públic el tenia tan a tocar que hi va haver sortides espontànies dels espectadors més fervents, que van provocar el riure fins a l'escenari.