Ai, quin patir!

Heus aquí una pel·lícula calculadora, ambiciosa, fins i tot perillosa.

En primer lloc, perquè allò que sembla, com a molt, un simple exercici d'estil és en realitat una utilització no gaire honesta de la violència per tal d'oferir-la com a espectacle, sense fer-ne cap tipus de reflexió.

I, en segon lloc, perquè aquesta pirueta té encara un rerefons més dubtós, des del moment en què el debutant Miguel Ángel Vivas ho vol fer esdevenir una opció estètica, una mena d'huis clos negre i sinistre sobre els límits de la representació en les fronteres d'allò que ara s'anomena torture porn. D'aquesta manera, Secuestrados no arriba al grau d'immoralitat d'altres exemples recents que no esmentaré, però sí que es queda en un territori intermedi que acaba delatant les seves intencions: fer patir l'audiència tant sí com no, i alhora presentar-se com una pel·lícula rigorosa i sense concessions que obliga a mirar allò que no voldríem veure. Vivas, però, no és Michael Haneke, i el seu particular Funny games no és més que una acumulació de cops d'efecte barrejats a l'interior d'una trama gairebé inexistent i progressivament inversemblant.

Un grup de delinqüents entra en la nova residència d'una família burgesa per tal de deixar-los sense un duro, i per aconseguir això estan disposats a arribar allà on sigui. Vivas intenta que el suspens es distribueixi en espais limitats que la càmera explora amb ànim inquisitiu, i que els cossos dels actors juguin un paper determinant en aquesta escenificació de la brutalitat.

L'única cosa que aconsegueix, en canvi, és que les convencions del gènere es mengin totes les seves pretensions d'estilista i tot esdevingui una batalla campal sense gaire sentit, una pel·lícula caòtica i cridanera, absolutament prescindible.