Un ‘remake' absurd

Alà a principis dels setanta, una pel·lícula titulada The mechanic es va estrenar a les nostres cartelleres com a Fríamente… sin motivos personales, potser una de les operacions més imaginatives mai realitzades per una distribuïdora espanyola. La dirigia Michael Winner i la protagonitzava Charles Bronson, un duet considerat per una determinada crítica progre com el rien ne va plus de l'apologia del feixisme en l'àmbit cinematogràfic per les seves reivindicacions de la venjança. Han passat molts anys, però, i vista ara aquella pel·lícula és un thriller més aviat fred, distant, indiferent, fins i tot inofensiu.

Per això em pregunto què ha pogut portar els productors Irwin Winkler i Robert Chartoff a repetir aquella jugada, de la qual en el seu moment ja van ser responsables. La resposta, crec, és el retorn d'una certa mitologia de la solitud existencial encarnada en la figura de l'assassí o el policia, el fugitiu o el diferent, éssers desplaçats en una societat cada cop més gregària que alhora els fa esdevenir els seus fetitxes, un ideal de llibertat i independència que podrien encarnar tant Bourne com el George Clooney d'El americano.

Més enllà d'això i de la recuperació del seu títol original, The mechanic només pot aportar una mística d'aquest tipus que xoca amb la grandiloqüència de les escenes d‘acció. Simon West és incapaç de captar els matisos del tema –un assassí a sou i el seu doble, el fill d'una de les seves víctimes— i desaprofita sistemàticament les possibilitats metafòriques de la història per filmar un thriller desmanegat, arítmic, que troba el seu reflex perfecte en la figura de Jason Statham, al costat del qual Bronson podria ser un actor shakespearià.