La cultura que Barcelona es mereix

La Història és sempre la història dels guanyadors. És impossible, quan es recorda una època, incloure-hi tots els matisos, totes les arestes. Per això, quan algú d'aquí a uns anys estudiï com ha evolucionat el teatre a la ciutat de Barcelona en nombre d'espectadors, no tindrà dubtes: les dades són favorables, molta gent, més gent que mai, va al teatre darrerament. Es programen espectacles que atrauen un públic majoritari que es mostra encantat amb l'oferta: Mamma mia, Hoy no me puedo levantar, Hair o La bella y la bestia. Segons la web d'Adecta, (Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya), durant la temporada 2009-2010 el conjunt de sales de Catalunya va tenir 2.320.239 d'espectadors. Els teatres que més espectadors van rebre van ser el Tívoli, el Gran Teatre del Liceu i el Poliorama. Però ara anem a veure l'altra història del teatre. Fa dos anys, l'actor i director Pep Tosar va reobrir el Círcol Maldà, situat a les Galeries Maldà, al bell mig del barri Gòtic. Feia tres anys que el teatre romania tancat, després d'anades i vingudes, de tancaments i obertures diversos en pocs anys, i quan Tosar va reprendre el projecte va voler recuperar, amb ell, les ganes de satisfer un públic que demanava una oferta que fugís de l'escena habitual. El diferencial del Círcol Maldà és que l'oci que programa és complementari al pur divertiment. Les obres que s'hi representen, i també els concerts, disposen l'espectador per a la reflexió: l'interroga, l'excita intel·lectualment per transformar-lo. Ho fa a través del què i del com (el petit format, la intimitat amb el públic de, per exemple, Sa història des senyor Sommer, un home que camina perquè no l'atrapi la mort). L'art, quan les coses van mal dades, però també quan és època de bonança, ha de tenir capacitat transformadora, i l'espectador, que des de fa uns quants anys és també coautor, ha de saber deixar-se transformar.

Ara, dos anys després d'haver reobert, el Círcol Maldà es troba a la unitat de cures intensives, i Pep Tosar i el seu equip ja fa mesos que demanen ajuda a crits. Més enllà de la falta d'interès que demostren les administracions públiques, hi ha un repte poètic i que pot fer lliure qualsevol sala d'espectacles: ser finançada pels seus espectadors. Això es pot fer realitat si s'aconsegueixen socis que paguin una quota mensual de 25 euros. En un vídeo en què algunes de les cares més habituals de l'escena catalana expliquen per què val la pena fer-se'n soci, el director de teatre Lluís Pasqual assegura: “Sóc soci del RACC, però també necessito un altre tipus d'assistència”. Continuant amb les dades de la web d'Adecta, 4.828 espectadors van passar durant el 2009-2010 per una sala amb un aforament d'unes 60 persones. Val la pena que la ciutat tingui cura, sense caure en paternalismes, de les opcions d'oci que aprofundeixen en les coses en lloc de passar-hi de puntetes, que conviden a pensar en comptes de donar-ho tot digerit, però val encara més la pena que el ciutadà decideixi cap a on vol que vagi l'oferta cultural de Barcelona. Que el ciutadà pugui decidir no és tan obvi, no passa tantes vegades. La cultura d'una ciutat és el que marca la seva personalitat, i si el barceloní no és capaç de mantenir un espai que programa cinema còmic mut amb un pianista que interpreta en directe la banda sonora, potser aleshores és que no se'l mereix.