Bromes de mal gust

Els Oscar són com els Reis Mags d'Orient: arriben un cop a l'any i porten regals a tots aquells que han fet bondat. Però, què és “fer bondat” a Hollywood? Sens dubte, ser agosarat però no gaire, parlar de temes “importants” i fer veure que el cinema pertany alhora a la cultura i l'espectacle. De fet, la història de Hollywood és aquesta: de quina manera alguns cineastes privilegiats han sabut practicar escletxes als gèneres tradicionals per on colar un discurs personal. De vegades, el resultat troba també l'equilibri necessari per agradar els acadèmics, si les pressions de les productores i distribuïdores els ho permeten (l'agressiva campanya dels Weinstein perquè guanyés El discurs del rei n'és un exemple). De vegades, la majoria,
això no passa i les pel·lícules guardonades s'obliden.

Dic tot això perquè els premis d'aquest any són d'aquells que ningú no recordarà d'aquí
a algun temps. El discurs del rei és un treball pulcre, massa pulcre, amb una interpretació calculadíssima que esdevé un petit tour de force, i un look alhora humil i elegant basat en aquella fredor britànica que els de l'Acadèmia consideren culta i educada. En canvi, és fàcil endevinar perquè no ha guanyat La red social, de David Fincher: es tracta d'un drama molt més complex, estructurat d'una manera més moderna que per alguns despistats pot donar la impressió de ser massa lineal, i construït des d'una subtilesa en la seva xarxa de significats que El discurs del rei no sap copsar en cap moment. Valor de ley, Cisne negro, Los chicos están bien i fins i tot Winter's Bone o Toy Story 3 (indiscutible millor film d'animació) són també molt superiors a la pel·lícula de Tom Hooper, la posada en escena del qual també s'ha endut escandalosament el premi al millor director enfrontat a d'altres tant suggeridores com les de David Fincher, els germans Coen,
Darren Aronofsky o Lisa Cho-dolenko, cineastes de raça i de talent, amb una trajectòria a
les seves esquenes que segurament Hooper mai no arribarà
ni tan sols a entreveure.

El premi al millor actor per a Colin Firth és injust des del moment que tant Jesse Eisenberg a La red social com Jeff Bridges a Valor de ley fan interpretacions molt més acurades i espontànies, encara que cap d'ells tartamudegi. Era previsible també el triomf de Natalie Portman, totalment merescut, però en una composició no inferior a la d'Annette Benning a Los chicos están bien. I els secundaris guanyadors, Christian Bale i Melissa Leo per The Fighter, fan honor a una tradició d'histrionisme que agrada molt a Hollywood, en detriment dels més sobris Jeremy Renner a The town, John Hawkes a Winter's Bone o els immensos Hailee Stainfiled i Mark Ruffalo, respectivament, a Valor de ley i Los chicos están bien. Aquesta és la gran perdedora, sense cap premi, i és una llàstima: es tracta d'aquest cinema intimista, sense focs d'artifici, que els acadèmics haurien pogut apreciar perfectament en lloc d'El discurs del rei, més tramposa.