“Aquí encara tenim vigent la llei de secrets oficials”

Els arxius són llocs en els quals es conserva tota la documentació produïda pels organismes públics i privats. Molta d'aquesta documentació indica la manera de procedir dels governs. En casos de dictadures o governs repressius, si la poden utilitzar els ciutadans, pot servir perquè coneguin els fets succeïts al llarg dels anys, demanar que se'ls restableixi els béns que els van confiscar o demanar la restauració de la dignitat. Tenim el cas de Sud-amèrica, de totes les dictadures del con sud.

Un dels que estem fent, amb la col·laboració d'altres entitats d'Arxivers Sense Fronteres de Llatinoamèrica, és un projecte d'organització i accés dels arxius de les dictadures militars al con sud. Estem fent un cens dels arxius vinculats als organismes de les dictadures militars del con sud. A Llatinoamèrica hi ha molts arxius que ja han desaparegut. Amb gent del país, busquem, localitzem tots aquells arxius que pensem que estan vinculats a les dictadures militars i en fem un cens. Si sabem que existeixen és més difícil que els puguin destruir.

Molta, i aquí també. És curiós per a una professió tan antiga com la d'arxiver, de molts segles. L'única manera de poder informar els ciutadans és tenir uns arxius ben organitzats. Una mica el contrari de l'època de Franco, en què no els interessaven els arxivers i tot ho acumulaven en dipòsits grans sense organitzar. Un arxiu desorganitzat és un arxiu que no es pot consultar ni treure'n informació. Un dels problemes que hem tingut a l'Estat espanyol sobre tota la gent que ha tingut represaliats de l'època franquista és que no han trobat la documentació perquè no estava organitzada.

Hi ha casos paradigmàtics, com ara el de l'arxiu de la policia nacional de Guatemala. El 2005 es va descobrir, per casualitat, un munt de paperassa que demostrava que la policia havia eliminat gent. En aquest arxiu hi hem posat molt de finançament diversos països per organitzar i classificar els vuit quilòmetres de documentació. Estan sortint noms de gent encara viva i els arxivers de Guatemala han rebut amenaces de mort. Per això envien una còpia digitalitzada als arxius de Suïssa, on ho conserven en un disc dur.

De l'any 2000 fins al 2005 vam organitzar tota la documentació del bisbe Pere Casaldàliga. Hi ha documentació en relació amb mandataris del Brasil o d'altres, i també en defensa dels desvalguts. Hem fet còpies digitalitzades de la documentació, i una és a l'Arxiu Nacional de Catalunya. També fa una colla d'anys que estem treballant en la documentació produïda pels casals catalans, de Mèxic, Cuba, l'Uruguai i l'Argentina.

No, gens. La gent que ha necessitat la documentació perquè se li reconeguin uns fets ha vist que els arxius no estan organitzats i que és un problema de veritat. Aquí hi ha una altra cosa: venim d'una tradició en què qui ha accedit als arxius són historiadors, investigadors... Els ciutadans no hi van. Una altra cosa és que no hi ha gaire voluntat d'obrir-ho. En aquests moments molts països de Sud-amèrica han fet lleis per a l'accés als arxius públics. A Espanya no s'ha fet mai, això. Encara tenim vigent la llei de secrets oficials, que és franquista. No hi ha normes generals, com als Estats Units, de desclassificar informació cada x anys. Amb això potencien una transparència real.