Un músic modèlic en la seva espècie

Hi ha músics que són pol d'atracció per la seva originalitat, energia o capacitat de risc. En el cas del saxofonista Jerry Bergonzy, però, cap d'aquestes variables entra en joc a l'hora de valorar les virtuts que el converteixen en referent. No obstant això, en els seus concerts és habitual veure entre el públic una notable representació d'estudiants de saxo i de jazz en general amb les oïdes ben obertes i atents a cada fraseig de la seva interpretació. I així es va poder refrenar una vegada més la nit de divendres a la cava del Jamboree, on la proporció d'aficionats i de músics en formació es va repartir els seients de la sala. Bergonzi no aporta una sonoritat nova, tampoc inflama el seu instrument amb una bufera descomunal i si es tracta d'experiments i provatures sembla clar que és el vessant unamunaú “que inventin els altres”. Ara bé, l'elegància, la classe, l'estil, la transparència i la fidelitat amb què el músic nord-americà ha aconseguit preservar les essències de l'idioma del jazz sense afectacions ni inflexions de cap mena fan d'ell un músic absolutament modèlic en la seva espècie. En companyia d'un quartet en què la trompeta de Phil Grenadier –germà del contrabaixista de Brad Mehldau, Larry Grenadier– va exercir de segon solista, Bergonzi va lliurar una d'aquelles sessions musicalment impecables en què l'única sorpresa va ser veure com en diferents peces es va asseure al piano per subratllar l'harmonia o la melodia en determinats passatges. Va rematar la feina amb un tribut a James Moody que cal entendre com una declaració de principis en què preval una manera de viure la música de jazz des de la màxima honestedat, sense que això transmetés una sensació nostàlgica i enyoradora dels vells temps.