cultura

entre

setmana

El català de Solsona

Solsona és la capital del Solsonès i Ramon Solsona és el capital de l'idioma. De l'idioma que s'ha de parlar i de l'idioma que s'havia parlat.

Amb la novel·la L'home de la maleta –¿què passa amb les maletes, que ara surten a tots els títols i tots els arguments de les novel·les catalanes?–, Solsona, en Ramon, recupera el català de la meva àvia. Un català ple de xubasqueros, de per lo menos, d'almenos, d'hasta, de pues, d'entrenos, de gimnàsies, de qüentos, d'enterros, de bueno, de después, de rato, de telèfonos, d'adefèssios, d'al fin i al cabo, d'enfermeres, de llimpiesa, de Nostro Senyor i d'etivocacions. L'intemerata, vinc a voler dir. Un català que provenia més de Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà autor del Calaix de sastre, que de Pompeu Fabra i no diguem Josep Carner o Carles Riba. Fabra era un noucentista i un cubista que jugava a tennis. Com a noucentista va agafar el català del baró del segle divuit, hi va fer dissabte a fons, hi va fer llimpiesa, i el va alliberar de castellanismes i corrupcions diverses. Com a cubista, el va omplir d'aquestes ratlles horitzontals i verticals que són els apòstrofs i els guions que separen els trencacolls dels pronoms febles i dels números. Fabra fa escriure vint-i-set i trenta-cinc perquè en el set que jugava a les pistes de Badalona guanyava per trenta a quinze, que és una esotèrica i molt elitista i noucentista manera de comptar punts.

La meva àvia no era tan complicada ni tan moderna i es va quedar amb la botifarra, em vinc a referir al joc de cartes, i amb el futbol, on un gol és un gol i no quaranta-cinc. L'avi i pare de família de la novel·la de Ramon Solsona no parla de futbol, però era igual que ella.

Diuen que Salvador Espriu va escriure Primera història d'Esther per deixar el català en testament quan semblava que Franco es podia sortir amb la seva i l'havia d'eliminar del concert mundial de les llengües vives. Ramon Solsona, que m'afearà que el compari amb l'Espriu perquè ell, en la seva modèstia, no vol fer els faraons, ens ressuscita un català que tot i les seves incorreccions o precisament per les seves incorreccions detectades i prohibides a posteriori havia estat patrimoni, i encara segons com ho és, de moltes generacions.

Dit tot això haig d'afegir que el català de la meva àvia, com el de l'home de la maleta, podia contenir tants castellanismes i coses rares com es vulgui però que, en canvi, era impecable pel que fa a la construcció de la frase. La meva àvia i l'home de la maleta d'en Solsona podien dir “tinc que anar-hi” (que sonava tinc canari) i fins i tot “tinc que anar-hi, per dalt” (que sonava tinc canari pardal, o és canari o és pardal) però mai no haurien dit, com es diu ara que tothom parla tan polit i sense barbarismes, “n'hi ha que anar“, “n'hi ha pollastre per dinar”, “s'ha caigut”, “se m'ha caigut”, “vindré per la nit”, “és ho que hi ha” o “està un senyor a la porta que espera”. El que hem guanyat en lèxic ho hem perdut en sintaxi. I com que tothom està d'acord que la sintaxi constitueix el nervi, el geni, d'un idioma, ja veuen el que hem perdut.

A algú no li ha agradat la tirallonga de paraules poc genuïnes que Solsona, amb la complicitat d'un senyor gran, ha deixat anar en el seu llibre. Doncs mirin, si jo hagués de posar-hi un reparo seria en sentit contrari. De vegades l'home de la maleta parla amb les seves tres filles i els seus néts. Aquests, inclosa una xineta adoptada a qui han posat de nom Montserrat, parlen un català correctíssim. Sense tatxa, com diria el protagonista. No pot ser. Per molt que hagin anat a escola, per molt que hagin fet la immersió lingüística i s'atipin de TV3, coses que l'avi no va abastar ni va somiar, no pot ser que preguntin “Avi, per què vas anar-hi?” en comptes de dir-li “Per què vas anar?”. El cubisme ha periclitat a modo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.