Crítica
clàssica
Pianista exquisit
Els melòmans devem molt a Albert Attenelle. Pianista exquisit, promotor d'iniciatives pedagògiques a qui es va confiar la inauguració del desaparegut Centre de Documentació Musical amb una inoblidable Música callada de Mompou; revitalitzador de les obres de piano de Déodat de Séverac, quasi oblidades; integrant d'un trio de somni amb Gerard i Lluís Claret; el pianista que va posar en circulació, estrenant-les, les subtilíssimes Variacions sobre un tema de Chopin de Mompou. Un dels al·licients de dilluns era tornar-les a sentir de les mans de qui les va donar a conèixer. Però no tot es va quedar aquí: la primera part, tot sumant-se també a l'any Schumann, ens va oferir la seva Fantasia en Do Major op. 17 del darrer moviment de la qual, Lent i sostingut amb els enllaços dolços, va fer una autèntica creació. Va fer una obra breu, molt ben acollida, Cri et cloche, de Víctor Estapé, un homenatge a Mompou. Va cloure el recital amb la Fantasia Bética de Manuel de Falla, sovint interpretada austerament, a “la castellana”, i Attenelle en va extreure tots els colors duent-nos, en certs moments, quasi al Falla orquestral. Amb una sala plena va ser generós i didàctic en les peces afegides: la Cançó i Dansa núm. 6 de Mompou, la dansa Oriental de Granados i El Puerto d'Albéniz. Cal felicitar L'Auditori per recuperar la que hauria de ser cita anual amb els nostres mestres del piano: primer Miquel Farré, ara Albert Attenelle.