Guió, guió i guió?

No sé qui va dir per primer cop alló que, per fer una bona pel·lícula, només calen tres coses: guió, guió i guió. Una recerca internàutica em fa trobar resultats que atribueixen la frase a Orson Welles o a Alfred Hitchcock: curiosament, dos mestres de la forma. La màxima li escau millor a Billy Wilder, que, al llarg de la seva carrera, es va mostrar capaç d'anihilar la lleugeresa consubstancial a l'esperit de la comèdia a còpia de Guió, Guió i Guió (amb majúscules). Comprovo que, a l'època de Nueve reinas (2000), el malaurat Fabián Bielinsky es va apropiar la frase. Res a objectar: qualsevol és lliure d'apropiar-se les mentides que més li convinguin.

Aquesta és una bona setmana per posar, novament, en dubte la qüestió: s'estrenen al mateix temps dos debuts a la direcció de guionistes de prestigi, i els resultats demostren que el cinema no és només (ni molt menys) guió, guió i guió. Anem per ordre: Mañana, cuando la guerra empiece és el primer treball com a realitzador de l'australià Stuart Beattie, que havia escrit la història original en què van néixer els personatges de Piratas del Caribe (2003-2011) i que ha signat alguns guions pels quals sento certa debilitat, com ara aquella colossal joia kitsch que era Australia (2008), o la molt dionisíaca G.I. Joe (2009), o la més que notable Collateral (2004). A la seva opera prima, Beattie adapta la primera entrega de la saga de novel·les juvenils de John Mardsen coneguda com a Tomorrow Series i que se centra en la formació d'una guerrilla teen en plena ocupació militar preapocalíptica del continent australià. Potser el guió de la pel·lícula està ben estructurat: la debilitat de la història, trufada de tòpics, i la desídia estilística de la posada en escena van aconseguir que no m'hi fixés. En cert sentit, la saga Crepúsculo és a, posem, Un hombre lobo americano en Londres (1981) el mateix que Mañana, cuando la guerra empiece és a Amanecer rojo (1984): la reducció al zero absolut de l'expressió d'uns estímuls que, fa uns anys –agradessin més o menys, fossin mostres de transparent fe dionisíaca o de diversió filoultradretana per a multisales– es canalitzaven, almenys, a través de discursos i sensibilitats d'autors (o alguna cosa semblant).

D'altra banda, Destino oculto suposa el debut com a director de George Nolfi, que ha participat als guions d'Ocean's Twelve (2004) i El ultimátum de Bourne (2007). La pel·lícula adapta un relat primerenc de Philip K. Dick, Equipo de ajuste, i, potser a fi que no es perdi la tònica dels constants malentesos entre el cinema i l'obra del visionari escriptor, el perverteix i el malinterpreta: Nolfi transforma un joc conceptual –una mirada paranoica que desxifra la fe en clau de burocràcia funcionarial– en una tova història d'amor (gens fou, per cert), en la concepció visual de la qual sembla que es filtren certes estratègies d'amenabarització.