Filmar un país

Brillante Mendoza és un dels cineastes més prestigiosos del nou cinema filipí i Lola el primer dels seus films que es podrà veure entre nosaltres, la qual cosa ja converteix aquesta estrena en un motiu de satisfacció. A més a més, és un film perfectament representatiu de l'estil i les intencions de Mendoza: una crònica naturalista, de caràcter observacional, sobre alguns dels aspectes més foscos de la realitat del país, com podia ser Foster child respecte a les adopcions o Kinatay amb referència a la corrupció. D'aquesta manera, Mendoza sembla que elabora un gran mosaic de la vida a Filipines on Lola hauria d'haver tingut un paper transcendental: la història de dos lolas (àvies, en el dialecte de Manila) enfrontades per la mort del nét d'una d'elles, suposadament assassinat pel nét de l'altra.

I dic hauria perquè Lola es queda una mica a la superfície d'allò que vol explicar, i fins i tot introdueix en els personatges de les àvies alguna cosa de sentimental, de tou, que xoca amb la cruesa que destil·len les imatges de la ciutat. Així, l'itinerari de les dues lolas resulta tortuós i àrid, enmig d'institucions indiferents i una societat desestructurada. Però a aquesta duresa gairebé documental Mendoza hi oposa una debilitat per les seves protagonistes que les fa esdevenir alhora víctimes i heroïnes. En qualsevol cas, la descompensació és evident, i Lola camina a poc a poc cap a una esquizofrènia que és molt pròpia del cinema de Mendoza: d'una banda, la potència de les descripcions, de la filmació en directe de l'estat d'un país; d'una altra, l'excessiva simplicitat de les ficcions amb què vol omplir aquest paisatge. Tot i això, Lola és un esdeveniment de luxe.