Fantasmes d'Amèrica

La passió de Bertrand Tavernier pel cinema i la cultura nord-americans està reflectida al llibre 50 años de cine norteamericano, escrit amb Jean-Pierre Coursodon i una autèntica bíblia –encara que amb opinions discutibles– pels que s'hi interessin. Però Tavernier també ha dedicat pel·lícules a l'Amèrica profunda, des d'Alrededor de la medianoche fins al documental Missisippi blues, per la qual cosa no ha d'estranyar aquesta incursió a Hollywood en forma de film noir, que és alhora una crònica sobre l'estat del país: en situar-se a la zona de Nova Orleans, després del Katrina, En el centro de la tormenta vol ser el testimoni d'un país devastat, èticament i moralment, que utilitza la figura clàssica del detectiu íntegre per donar fe d'aquesta situació.

Però Tavernier és potser massa ambiciós; intenta barrejar el present amb el passat, la realitat actual amb la història i la peripècia detectivesca amb la descripció d'uns ambients i uns tipus que són el millor de la pel·lícula: policies, terratinents, milionaris provincians i fins i tot fantasmes de la confederació que, d'altra banda, es fusionen amb el paisatge desolat del sud americà per tal d'oferir-nos un retrat alhora realista i al·lucinat de la situació. És cert que la debilitat de la trama treu força a aquesta operació però tot plegat no deixa de resultar arriscat i sorprenent, la pel·lícula d'un europeu que contempla una cultura que alhora el fascina i el repugna, un sentiment ambivalent que molts compartim. Som més, doncs, entre l'assaig sobre aquesta sensació i el film de gènere en el sentit estricte però, malauradament, cap de les dues coses queda clara.