Crítica
música cubana
Marca registrada
La majoria de solistes que a les acaballes del segle passat van seduir mig món amb els encants de la música cubana guiats per Ry Cooder han anat morint. El temps no té pietat i Compay Segundo, Ibrahim Ferrer, Rubén González i Cachaíto López ja no hi són. De les estrelles que van formar part de l'orquestra Buena Vista Social Club queden el guajiro Eliades Ochoa, que aleshores era molt més jove, i la xicota del filin, Omara Portuondo, la cantant nascuda a l'Havana el 1930.
Portuondo és el gran reclam de l'actual Buena Vista, en la qual també queda el trompetista Guajiro Mirabal, un dels músics que el 1996 van reunir-se a l'Havana per gravar un disc fonamental amb el segell World Circuit. Sota el nom de Buena Vista Social Club continuen fent gires extenuants i amb molt d'èxit. A Barcelona, les entrades de la sala gran de L'Auditori es van exhaurir i l'ambient era de gran espectacle. Però Buena Vista és avui una marca registrada: els actuals integrants són tots músics ben competents, molt especialment el jove pianista Rolando Luna, però les comparacions són inevitables. L'espectacle es nota orfe del salero i la personalitat d'aquells artistes llegendaris. Perquè la substància de Buena Vista eren els dits trapelles de Rubén González, les bromes d'Ibrahim Ferrer i el fum dels havans de Compay Segundo. També la picardia d'Omara Portuondo, que avui ja només apareix per cantar tres o quatre peces però amb prou geni per fer aixecar tothom de les butaques a cop de rumba i cantar la seva personal versió de Veinte años, aquella havanera que plora pel pas del temps.