L'era de les queixes

Vivim a l'era de les queixes. La tisorada anunciada per Ferran Mascarell les ha multiplicat com els pans i els peixos i fins i tot el Conca s'atreveix a fer comunicats. Ja té nassos la cosa, ells que es gasten en despeses internes una considerable quantitat de diners. Per sort, l'alcalde Hereu s'ha posat la disfressa de superheroi salvador del món i ha ofert a la conselleria un bon grapat de milions d'euros per evitar que la sang arribi al riu. Perquè, si hem de fer cas de tot allò que es diu, ara sembla que sense aquests calés la cultura catalana s'esvairà com el fum enmig d'un paratge desolador. Catastròfic.

L'home del temps diria que s'esperen tempestes. Una calamarsada de protestes que deixaran les iniciatives remullades. És l'era de les queixes. Com les que ha formulat, amb tota la raó del món, el sector cinematogràfic per aquesta bajanada d'imputar càrrecs al director del festival de Sitges. Fets com aquests apunten al retorn de la crua censura.

Igual de comprensibles són les queixes que m'han arribat de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc). Es lamenten de la decisió de celebrar l'acte d'entrega dels premis Enderrock a la sala Artèria, gestionada per la SGAE. Afirmen que ningú és aliè a les divergències que la seva associació manté amb la societat de gestió. I, com a acte de coherència, afirmen que no aniran demà a la cita. Em consta que hi ha més gent que també s'ha negat a assistir-hi. Però amb aquesta decisió, els del grup Enderrock han generat una polèmica que no afavoreix gens ni mica el seu tarannà tan diplomàtic. L'Artèria Paral·lel necessita promoció, i els de l'Enderrock que es cobreixin les despeses. El negoci és el negoci.