Món sorollós

Ambició no li ha faltat a Salvador Brotons: retratar el món actual en una simfonia. La pobresa, l'ambició, la hipocresia o la violència són alguns dels títols prou entenedors d'aquesta Cinquena encarregada per l'OBC i la Fundación Autor que té l'apropiat subtítol de Mundus noster. Tot i que la coherència musical hauria de prevaldre per damunt de la possible adequació dels pentagrames al programa previst, la sensació preponderant després d'escoltar l'obra és que el món està fatal.

Els petits parèntesis d'introspecció són anorreats sistemàticament per violents assalts orquestrals, amb desplegament intimidador de la percussió inclòs (una conclusió derivada: en el món hi ha un preocupant descontrol decibèlic), i si en el tercer moviment sura l'eco d'un emfàtic himne estatal (m'enganyaven les orelles o semblava el de l'antiga Unió Soviètica?), en el quart, per fi, penetra la llum a partir d'un efusiu fragment lent per a cordes de to gairebé mahlerià, encara que la conclusió de l'obra dóna una resposta força oberta.

Una simfonia d'impacte segur, encara que a Brotons a vegades el venç el vessant més efectista/expansiu (elimineu el terme que no correspongui) del seu no pas inconsiderable talent.

Després d'escoltar el programa sencer, era lícit preguntar-se quina responsabilitat tenia en el brogit excessiu de la simfonia el director convidat, Paul Polivnick. Les biches, de Poulenc van lliscar prou bé, tot i un sentit de l'humor de traç gruixut. Amb els fragments del Llac dels cignes, de Txaikovski, vam arribar al cataclisme pur i dur, a una lectura estrepitosa i exagerada que deixava l'espectador estabornit, a mig camí de la vulgaritat i el mal gust.