“Pistonut!”

“Pistonut!” era l'exclamació que surava en l'aire d'un Teatre Fortuny carregat d'emotivitat mentre ressonava la veu i es palpava l'esperit de Jaume Juan Magrinyà. Aquesta és una de les expressions amb què el fundador, l'ànima i el motor del jazz a Reus acostumava a celebrar aquells concerts que convidaven a treure's el barret. I de ben segur que dissabte, poc després que el seu fill Jimi invoqués la seva figura irreemplaçable, la pianística de Cyrus Chestnut va fer ressonar la seva aprovació des del més enllà. De la mateixa manera com també es podia entreveure el seu somriure sorneguer quan, en un intent de quedar bé, el ben intencionat alcalde va agrair-li que hagués portat fins a la ciutat de Gaudí el sublim art d'un dels seus bateries predilectes, tot referint-se al pianista Ahmad Jamal.

Aparcats els despropòsits, el millor homenatge que podia rebre aquell quixot del jazz estava en mans del pianista de Baltimore i aquest no va fallar. Chestnut va seure la seva immensitat davant el blanc i negre de les tecles i en companyia d'un trio d'ofici va desplegar la saviesa i l'elegància jazzística dels virtuosos. Fidel a la seva condició d'antic young lion, alletat a les mamelles del clan Marsalis, va desplegar les subtileses del seu revisionisme clàssic. Amb els temes del seu darrer disc a les alforges, Journeys, el pianista semblava per moments la reencarnació del mestre Oscar Peterson. Les peces destil·laven una modernitat sustentada en la tradició i és aquesta manera d'integrar les essències del jazz en una lectura contemporània allò que concedeix legitimitat a la proposta de Chestnut. I el que va mantenir viu l'esperit d'un homo jazz com va ser Magrinyà.