La gran absència

Inesperadament, un cert cinema espanyol reflota. La coincidència en un parell d'anys de pel·lícules com La mujer sin piano (Javier Rebollo), Todas las canciones hablan de mí (Jonás Trueba) o la que ens ocupa treu a la superfície algunes de les virtuts del millor cinema de la transició: agosarament, fidelitat a allò real i sentiment melancòlic sobre la situació del país; tot això sense necessitat de recórrer a l'experimentalisme o l'avantguarda; d'això, ja ens n'ocupem els catalans. Són ficcions que no giren l'esquena al context en què es filmen i que fins i tot intenten retratar-lo. I, en aquest sentit, La mitad de Óscar, més enllà dels tres films anteriors de Manuel Martín Cuenca, aborda aquest sentiment de desencisament col·lectiu que sembla que s'estén per tot l'Estat en les acaballes de l'era de Zapatero i el fa esdevenir una mena de faula tràgica entorn del pes del passat i el carreró sense sortida del present.

Martín Cuenca es mostra rigorós i sensible en el tractament del relat, la utilització d'el·lipsi i el joc entre el que es diu i el que no es diu. I així, aquesta història d'un ésser solitari i esquerp que es retroba amb la seva germana anys després que alguna cosa passés entre ells, també es mostra amb imatges sòbries i despullades. De vegades potser massa, i això treu una mica de força, en el sentit que a estones ho mecanitza amb excés.

El resultat, però, és positiu, i els escenaris abstractes funcionen alhora com a representació d'un desert emocional i d'un país desolat, a l'altura de la continguda interpretació de Rodrigo Sáenz de Heredia, inesperada revelació d'aquesta obra, que emociona des de la depuració més absoluta.