Fredor ambiental

Poques vegades hem vist reaccionar tan fredament el públic en un concert amb l'aforament pràcticament ple. Els aplaudiments de rigor més un tímid picar de mans per seguir el ritme de Happy place, la penúltima cançó del recital. Aquesta fredor no quadra amb allò que, sobre el paper, ha de transmetre una artista com Katie Melua. Una noia que canta com els àngels, amb bon gust per triar les peces i amb una projecció impressionant de cara al futur.

Però, sobre l'escenari, Melua és una cantant que no sap transmetre les emocions. I aquest és l'handicap que li impedeix comunicar-se d'una manera més directa. Acompanyada d'una banda de quatre músics (amb el suport puntual d'un quartet de cordes i dos vents pregravats, però projectats a la pantalla), aquesta cantant nascuda el 1984 a la república exsoviètica de Geòrgia va oferir un recital impecable des del punt de vista tècnic, però decebedor des de l'òptica personal.

Un dels problemes d'aquesta distància és que Melua encara no ha trobat el seu estil propi. Passeja de la cançó melòdica i ensucrada de peces com Sailboat, The House i Red Balloons a un so electrònic aspre com el de God on drums, Devil on the bass i Twisted, passant pel blues d'Aphrodisiac o el rock primigeni de Going up country. Després d'aquesta diversitat, podem afirmar que la millor Melua és quan es transforma en una cantant de club fent composicions com ara A moment of maddness i Call off the search. Potser és això el que necessita: un local a mida que li permeti proximitat.