El paper de l'actor

La mitad de Óscar és una pel·lícula dominada per una presència que, d'entrada, sembla accionar el pilot d'alarma: quan l'espectador veu per primer cop Rodrigo Sáenz de Heredia, el protagonista de la pel·lícula, li entra la raonable por d'enfrontar-se a un d'aquells exercicis d'estil a la manera d'autor que solen quallar en posat i sabotejar tota possibilitat de veritat. Sáenz de Heredia sembla un no-actor, un tipus buidat d'expressivitat propi d'aquell subgènere que fa uns anys –i potser amb Pascual Duarte (1976) al cap– Jesús Franco va batejar com a “cine de paleto lento”. El pla sostingut que tanca el primer capítol de La mitad de Óscar sembla introduir un ressò inesperat: Saénz de Heredia sembla la versió real, espanyola, quotidiana del Henry Spencer que David Lynch va tancar dins d'un infern postindustrial a la irrepetible Cabeza borradora (1977). Més endavant, el personatge, vigilant d'unes salines que es veu obligat a bregar amb un passat tèrbol, entra a la recepció d'un hotel i l'actor aconsegueix transmetre tot el trasbals que, de vegades, un nota en les veus que truquen a alguns programes radiofònics de matinada. El no-actor s'ha transformat en el millor actor pel paper que li havia adjudicat Manuel Martín Cuenca. La mitad de Óscar és, de moment, una de les millors i més sorprenents propostes del cinema espanyol en aquesta temporada que tot just comença. Hi apareix aquell insistent candidat al podi d'actor intens que és Antonio de la Torre: a un servidor no el van seduir gens els seus excessos a Gordos (2009) o Balada triste de trompeta (2010), però aquí Martín Cuenca sembla fer-li una mala passada –l'actor es veu obligat a construir un personatge a partir d'una endimoniada composició de pla, que concentra les seves eines expressives en el reflex d'un retrovisor– i De la Torre demostra que, veritablement, és un dels grans.

Amb un físic que s'intueix de textura blandiblub i una pell que sempre sembla banyada en suor freda, Paul Giamatti és un d'aquells grans actors que el mainstream condemnaria a exercir de dolent en pel·lícules de consum ràpid. L'actor ha exercit, sovint, aquest rol, però també ha tingut prou oportunitats de reivindicar-se com un dels intèrprets més dotats de la seva generació: American Splendor (2003), Entre copas (2004), La joven del agua (2006)... El mundo según Barney és el seu particular do de pit: l'adaptació d'una celebrada novel·la del canadenc Mordecai Richler no és una meravella, però dóna a Giamatti l'ocasió d'injectar densitat a un personatge, d'entrada, antipàtic i de demostrar que envellir en una pantalla és qüestió d'interpretació i no tant tasca del (aquí subtil, impecable) departament de maquillatge.

A El rito, Anthony Hopkins sembla complir al peu de la lletra la maledicció de l'actor intens: la histèria interpretativa com a destí, preferentment en una pel·lícula de gènere. Després de provar-se en els registres de la licantropia, ara ho fa amb els de la possessió infernal. La pel·lícula no vol ser purrialla, però ho acaba essent.