Malenconiosa Birkin

Una de les històries contingudes dins la història de les imatges cinematogràfiques seria la dels retrobaments periòdics dels cineastes amb els intèrprets i la manera com els primers han reflectit la transformació dels rostres, els cossos i fins les expressions dels segons. A vegades fa la impressió que, de temps en temps, un cineasta imagina una pel·lícula per retrobar-se amb un actor o actriu. Podria ser el cas d'aquest film amb el qual Jacques Rivette, un dels últims supervivents del nucli de la Nouvelle Vague, s'ha retrobat amb Jane Birkin quasi tres dècades després de L'amour par terre i passats gairebé 20 anys de l'esplendor crepuscular de La bella mentirosa. Amb el temps i possiblement les pèrdues, el rostre de la fràgil i encisadora actriu sembla destinat cada vegada més a l'expressió de la malenconia. S'hi apuntava a La bella mentirosa, però amb aquesta nova pel·lícula s'hi fa plenament visible: Kate, el personatge que encarna, viu, arran de la mort del seu amant, una llarga experiència de dol que la fa una criatura saturnal. La presència de l'actriu ja és commovedora, però de manera sensible a través d'un monòleg davant la tomba de l'amant mort.

El teatre ha estat un dels escenaris preferits de Rivette per desplegar una concepció de la vida com una representació plena de secrets, enigmes i conxorxes. Ara ha optat pel circ, un món crepuscular amb uns éssers condemnats a repetir tristament uns mateixos números fins a l'absurd, però on hi ha un pallasso que vol alliberar la dona del seu estat de malenconia mentre el mestre Rivette teixeix la seva delicada, elegant i seductora posada en escena.