Les llistes de Manel
Em demanen que compari i no vull, ni puc. No és gens fàcil catalogar l'èxit de Manel en relació als Sopa i la generació del rock català, com tampoc es pot fer amb la Nova Cançó. L'última proesa dels autors de 10 milles per veure una armadura és arribar al primer lloc en el rànquing de vendes de discos a tot Espanya. Feia quinze anys que no succeïa un fet d'aquest calibre, i ens hem de remetre a un monstre de la cançó com Serrat per poder comparar-ho. Les xifres de vendes, però, són radicalment diferents. El triomf de Manel es basa en 10.000 còpies, mentre que Sopa per Ben endins o Els Pets per Bon dia arribaven a les 100.000 i es quedaven només entre els deu primers del rànquing. Què hauria passat en aquella època si hagués existit internet? Haurien aconseguit l'elevadíssima quantitat d'escoltes gratuïtes i descàrregues sol·licitades per Manel? Difícil de valorar.
Una altra dada: els Manel tenen concerts previstos a Madrid o Sevilla, i han recuperat un baluard que es va deixar perdre: València. Són símptomes optimistes d'una projecció que a l'època del rock català només van poder gaudir amb cara i ulls els Sopa i els Umpah-pah, però va ser gràcies a publicar un disc en castellà. El cas de Manel, doncs, encara és més excepcional. No oblidem, però, que els mitjans espanyols eren sords fa quinze anys pel que fa al pop cantat en català. Vull dir que des de Sopa fins a Manel han passat molts anys de normalització; els Antònia Font, Dusminguet i Roger Mas han fet molta feina per introduir-se a Espanya i ara ja hi ha algun mitjà que respecta la música en català, igual que s'admiren futbolistes catalans perquè fan bon futbol, malgrat siguin catalanistes. Aquesta és la clau que marca la diferència dels Manel: la qualitat i l'estratègia de la seva obra, inqüestionable. Només per això, ja són incomparables.
