Crítica
cançó
Xiulets tropicals
Gilberto Gil, una part important de la història de la música popular brasilera i artista camaleònic, va plantar-se al Palau de la Música vestit de cantautor i flanquejat pel seu fill guitarrista, Bem Gil, i el prestigiós violoncel·lista i productor carioca Jaques Morelembaum: un elegant i versàtil format de trio de corda que va oferir un passeig selectiu per l'obra de Gil. El músic i exministre, amb mig segle de trajectòria artística i més de cinquanta discos publicats, presumeix avui en directe de la frescor, la salut i el nervi que també conserva el seu amic Caetano Veloso.
Entre les ganes de Bem Gil i el talent de Morelembaum, Gilberto Gil va recrear, cantar i xiular composicions seves de totes les èpoques, des dels colors pop del tropicalisme dels 60 (Panes et circensis) fins a una nova cançó dedicada al casament d'una filla. Ara, no va ser cap exercici de nostàlgia: els tres músics van esforçar-se a donar un nou so per tot aquest material ja clàssic, explotant les possibilitats dels instruments. Però el millor de tot va ser la tel·lúrica Não tenho medo da morte, cantada meravellosament pel músic de Bahia amb l'únic acompanyament de copets a la caixa de la guitarra.
Gilberto Gil, que el 1969 va haver de sortir per cames del seu país per subversiu, està avui en el centre del cànon cultural brasiler. Des de l'escenari, agraeix sense embuts el suport de l'empresa patrocinadora, Petrobras. Però encara canta amb un aire indòmit que el fa especial.