Crítica
teatre
Anar-se'n de l'olla
Tres neveres blanques que s'obren i es tanquen, que poden ser taules, llits, cosidors. Cinc caixetes quadre amb diferents tipus de cactus. Una paret al fons plena de fotos de família ben emmarcades que cobraran vida amb projeccions animades. Una pluja de retalls de roba o un cementiri de nines de drap. Sis actrius lliurades a un treball pretesament emotiu sobre el desig desmesurat de ser mare costi el que costi, amb l'estrambòtic afany de dur una persona feliç al món, com si el món fos un impol·lut espai de felicitat... Un antull solitari que cal resoldre amb una asèptica i anònima inseminació artificial de la qual en resulta bessonada. Hi ha un morós, exasperant, meticulós detall del procés de la gestació i creixement de l'embrió, com si la mera descripció científica tingués algun interès dramàtic. Tot ben datat, com si fes referència a algun trauma real que els autors han patit. Les bessones juguen, es barallen, creixen, i un accident provocat per la sol·lícita i atabalada mare posa fi a la vida d'una de les nenes. Amb la mateixa obsessiva narració de l'embaràs, s'explica l'infortuni i la malaltissa ofuscació que comporta la pèrdua: l'abandonament, la podridura interior i exterior en què es converteix la vida de la mare i de la pobra criatura que ha quedat viva. Les intèrprets es passen i empomen com una patata calenta aquest material verbós, amb una recerca visual i corporal d'interès, malgrat que tres s'enfunden en uns bodis de licra que els queden com un tret al clatell.
En fi, una anada d'olla amb tots els ets i uts, que té un cert rendiment en la plasticitat i el moviment, i un cert esclat en les interpretacions de les protagonistes.