Belleses amb quimono

Què vol dir ukiyo-e? Literalment és la unió dels vocables: que flota, dibuix i univers terrenal i de e (imatge), i s'interpreta com la representació del món flotant, de l'efímera vida terrenal que plasmaven els artistes d'aquesta escola japonesa: estampes que mostraven l'entorn lúdic de la burgesia benestant, que tant s'ocupaven de la vida quotidiana com de l'entreteniment, l'erotisme, i força més tard, també del paisatge.

Parlem del període Edo (1603 al 1868), que va ser un dels més fructífers artísticament de la història del país. Amb l'emperador a Kyoto, Edo (Tòquio) estava sotmesa al poder d'un shogun (generalíssim) que imposava autoritat i una severa disciplina en una societat jerarquitzada, immersa en un llarg període de pau i prosperitat. Les ciutats, l'alfabetització, el comerç i les riqueses creixien al mateix temps que les cases de plaer, els teatres, la literatura…

L'ukiyo-e, barat i múltiple, es va convertir en el suport ideal publicitari, una funció que no van perdre al llarg del temps, com podem comprovar en la imatge de Kitagawa Utamaro, del segle XIX que mostrem i que anuncia el teixit floral que identificava una gran marca. L'artista plasma una noia ventant-se i subjectant-se el quimono rosat decorat amb branques perquè no li caigui com ha passat amb la faixa (obi), que descansa als seus peus en forma de cercle. Un cercle des d'on sembla que neixi la noia, radiant, esvelta i en comunió amb el teixit. El seu guarnit pentinat dóna més categoria a la publicitat en ser el d'una dama de castell feudal.

No és una de les obres més expressives d'Utamaro, però sí una de les que millor ens permet contemplar la bellesa del quimono, que va ser de ús habitual al Japó fins ben entrat el segle XX. Era normal contractar una jove i refinada cortesana del barri del plaer, Yoshiwara (al XVIII va arribar a haver-ne'hi 7.000), per fer de model d'unes peces que podien arribar a ser molt sumptuoses, i vestir-se en capes superposades. El seu tractament als ukiyo-e és impressionant. No només hi destaca l'estampació (que va de la senzillesa de la geometria al barroquisme floral), les formes i volums, sinó també les subtils tonalitats de les sedes: blanc albergínia (blanc verdós), neu flor de préssec (rosa clar), verd cor de ceba (verd groguenc)…

Utamaro, un dels artistes més importants del gènere, cuidava molt els detalls (té una dama en bata amb fènixs entrellaçats, símbol de la felicitat conjugal) i era tot un expert a captar la intimitat i la psicologia femenina: les emocions de l'amor, la melangia, la maternitat… Molt lloats són els seus retrats i les escenes de la vida quotidiana on cortesanes, cambreres o venedores es pentinen, serveixen te o senzillament es mostren voluptuoses i sensuals. Home agosarat (va patir presó per ser crític amb el shogun) fins i tot arriba a plasmar les inquietuds d'una certa independència i participació social de la dona del seu temps. I tot amb línies deliciosament corbades, taques planes de color, angles de visió insòlits… Els ukiyo-e posen tota la tècnica al servei de la placidesa visual, de l'exaltació de l'hedonisme. Un univers deliciós.